Els puristes es queixen: massa remakes. Els de Hollywood no tenen imaginació. Per què han de fer tants remakes? El veredicte és contundent: artísticament els remakes són infumables. Comercialment solen ser rendibles i s’han de mirar com un gran negoci, que demostren que els objectius del cinema de Hollywood és fer calers. Algú ho dubtava?
No és cert que els darrers anys s’hagin fet més remakes que mai. Això passa des que es va crear Hollywood perquè els que el van fundar sabien que si una pel·lícula tenia èxit era una bestiesa no aprofitar-lo. Un remake té un valor publicitari afegit gairebé gratuït i això són molts diners. Si sumem totes les despeses i tots els beneficis, és a dir el compte de resultats d’una pel·lícula potser surten els números, com podria ser el cas de dos dels darrers, Ben Hur i Los siete magníficos que, artísticament, no arriben a la sola de la sabata dels originals.
Hollywood, industrialment parlant, sempre ha estat una gran màquina de fer pel·lícules que sempre ha tingut necessitat de grans èxits per fer bullir l’olla i per això va inventar els remakes, noves versions, i altres qualificatius que només tenen raó de ser per qüestions de màrqueting. Moltes vegades un remake no vol dir fer una nova pel·lícula seguint al peu de la lletra l’original; a vegades només queda el títol i la resta es pot considerar com una nova versió lliure. Milloren els remakes els seus originals? En general, rotundament no. Però sempre hi ha casos aïllats que els milloren i això penso que és una qüestió d’opinions.
Dels remakes que s’han fet, a mi m’ha cridat l’atenció que un mateix director vulgui fer de nou una pel·lícula seva com podria ser el cas d’Alfred Hitchcock que va fer dues versions de El hombre que sabia demasiado, una en blanc i negre i l’altra en color, posen al dia la tram. A mi, personalment m’agraden totes dues. I més recentment, el cas de Michael Hanneke que en l’espai de deu anys va fer dues versions de Funny Games, 1997 i 2007, la primera a Alemanya y la segona als Estats Units amb l’star system nord-americà. Totes dues també m’agraden. El remake que no m’agrada gens és el que va fer Gus Van Sant del Psicosi d’Alfred Hitchcock. Es va proposar recrear fins i tot els plans del film original afegint certes notes eròtiques més explícites. Total, un autèntic desastre.
També m’han cridat l’atenció les noves versions que fa Hollywood de pel·lícules estrangeres, com per exemple Las diabólicas, El salario del miedo, Taxi, El àngel azul, Rashomon, Los siete samurai, El amigo americano, El secreto de sus ojos, Nueve reinas, Abre tus ojos, Sonrisas de una noche de verano… Els que tenen els drets els han venut perquè dins de l’òrbita de Hollywood els seus films tenen una major difusió. És cert encara que la majoría són a anys de distància de l’original.
No em resisteixo a acabar aquest article amb una short list, una llista curta, dels remakes amb els quals Hollywood ens amenaça. Que Déu ens agafi confessats:
Sin novedad en el frente
Ha nacido una estrella
El cuervo
Un hombre lobo americano en Londres
Barbarella
Dirty Dancing
Los héroes del tiempo
Akira
American Pshyco
Los pájaros
Los bandidos del tiempo
La pequeña tienda de los horrores
… i prou! Només dir-vos que en els propers cinc anys se’n faran més de tres cents. Us acompanyo en el sentiment.
