La 24a edició del Saló del Manga continua sumant rècords manifestant que estem front l’edat d’or de la indústria potenciada per l’increment de publicacions i la proximitat amb orient, però sobretot pel creixement dels live.actions, que donen a conèixer històries que d’altra manera no arribarien al públic general. Enguany l’Auditori de la Fira de Barcelona ha albergat més de 10 projeccions de films d’actualitat com Mary i la flor de la bruixa o Mirai, però també per recuperar clàssics de l’animació com La tomba de les lluernes en un especial de Studio Ghibli.
Paral·lelament a les projeccions i diverses activitats homenatjant els 50 anys de la revista Shonen Jump o els 100 anys de l’animació japonesa, també s’ha pogut gaudir d’una masterclass sobre el pas d’un manga al live-action impartida per Eduard Terrades, membre de CineAsia.
Del paper a la pantalla: sense filtres
Un live-action és un terme que s’utilitza per referir-se a obres en paper o que originalment eren d’animació que han estat adaptades a imatge real, és a dir, amb actors de carn i ossos. Al Japó els còmics són una font d’inspiració per als estudis, de la mateixa manera que passa a Hollywood amb Marvel, per exemple. Aquest boom va començar cap al 2010 amb un increment notable de les produccions en acció real, les quals es poden veure com a films convencionals als cinemes o com a TV-drames. Això és a causa de que l’estructura dels mangas serveix als productors com a story-board. Al 2015 de totes les estrenes al Japó 27 van ser live-actions.
Per als japonesos si un argument és adaptable el tiren endavant, ja que la concepció de la ficció és diferent i existeix una llarga tradició, no és una cosa nova ja que es fa des de finals de la 2a Guerra Mundial. Els pioners d’aquestes produccions va ser Osamu Tezuka, qui va desenvolupar una sèrie d’Astro Boy abans que arribés l’anime i Machiko Hasegawa, qui va crear 13 films entre 1948 i 1975 i va desenvolupar una sèrie costumista sobre una família que servia per animar als lectors després de la guerra.
Durant dècades es van anar desenvolupant diverses sèries de televisió, pel·lícules, però el punt d’inflexió el van crear Goseki Kojima i Kazuo Koike van crear l’obra El lobo solitario y su cachorro, de la qual es van fer 6 films en imatge real entre 1972 i 1975. Els autors varen dibuixar les vinyetes pensant en un llibre d’estil cinematogràfic, facilitant la feina per desenvolupar les produccions i servint d’exemple per a futures pel·lícules de samurais, com Shogun Assassin. Però també han estat fonts d’inspiració per a occident, com el cas de Lady Snowblood (1973) que va servir per al Kill Bill: Volume 1 de Tarantino.
Segle XXI: Canvi de tendència
Al llarg dels anys es van desenvolupar moltes variants com shonen sobre colles, yakuzas, bandes urbanes, títols amb contingut per a adults, però també històries més discretes per a tots els públics durant els anys 80 i 90, també va ser l’època dels primers live-actions del gran Takashi Miike.
Fins que va arribar el segle XXI on les produccions van pujar de nivell, es van adaptar mangas més coneguts amb directors de cert renom i es va mantenir la tendència a adaptar títols per a adults sense un anime previ com Ichi the Killer (2001), Azumi (2003) o Death Note (2006). I l’explosió va arribar poc després amb la creació de Crows, Nana, 20th Century Boys, Tokyo Zombie, Air Doll o Ping Pong. Però el detonant va ser Space Battleship (2010), l’adaptació d’un dels mangas més clàssics de Leiji Matsumoto juntament amb Capità Harlock, la seva estrena va ser tot un èxit, i va esdevenir el film més taquiller al Japó, en part gràcies al seu elenc protagonitzat per un famós cantant.
Després d’aquest, es va obrir la capsa de Pandora amb tot tipus d’adaptacions, no només de blockbusters amb CGI, també de històries tradicionals com Nuestra hermana pequeña (2015). També hi ha hagut males adaptacions com les darreres estrenes de Bleach, Jojo’s Bizarre Adventure, Death Note o Terra Formars. Ara bé, a occident el live-action s’ennuega, ja que la gent no sol anar al cinema a veure-les, tret del cercle que és assidu al mercat oriental i dels festivals de cinema. El públic en general les veu poc realistes i molt similars al manga, a part, no solen tenir un elenc conegut que els motivi.
