Una vegada, algú em va dir que el bo dels dos germans era el Tony (ja mort) encara que tothom digués que era el Ridley. I va afegir que darrere els millors films d’en Ridley estava el Tony, però sense acreditar, que les millors seqüències eren seves. És a dir que les millors seqüències de Blade Runner les havia fet en Tony i no en Ridley, per exemple.
No m’ho vaig creure, però pensant-ho bé, tampoc és cap bestiesa, ens refiem dels crèdits i moltes vegades no reflecteixen els veritables autors, els rodatges són autèntics misteris. Una data: En Ridley no ha fet gairebé res d’interessant després de la mort d’en Tony. Ara he vist en streaming una de les seves darreres produccions, House of Gucci (2021), i he comprovat que com a mínim en Ridley està en una etapa decadent, un fet perfectament lògic perquè ja té 85 anys i tothom no és com Clint Eastwood, Manoel de Oliveira, Alain Resnais o Woody Allen, per posar alguns noms de gent que han superat una certa edat i continuen fent cinema sense baixar el llistó.
Quan comença la decadència d’un director de cinema? Com s’adona? Quan ha de deixar de treballar? Tot és molt personal i intransferible i es pot aplicar a qualsevol altra activitat, encara que ens pesi. Evidentment. No és només una qüestió d’edat. Tot és qüestió de salut i ganes. En John Huston va fer una obra mestra el 1987 amb The Dead, el seu darrer film, en cadira de rodes a 81 anys, poc abans de la seva mort; Agnes Varda va estrenar la seva darrera pel·lícula a 92 anys… I quina pel·lícula, mon Dieu! S’ha de parlar també de Roman Polanki, de Michael Haneke, de Martin Socorsese, de Carl Reiner, de Pere Portabella, de Josep Maria Forn, de Kaneto Shindo, de Leni Riefenstahl… Alguns més grans que Ridley Scott, però que continuaven tenint ambició i ganes d’innovar, de dir coses, de continuar posant el seu punt de vista, de continuar sent autors.
Ridley Scott ha tirat només d’ofici a House of Gucci (també és productor executiu) i a mi m’ha decebut. Tindrien raó els que deien que el bo era en Tony? I això que el film té un repartiment com a mínim prestigiós: Lady Gaga, Adam Driver, Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Letto, Salma Hayek… Però tot en el film és massa convencional, previsible, suat, sembla un telefilm per a plataformes poc ambicioses… El pitjor és la posada en escena, planera, sense ambició, sense cap mena de creativitat de l’autor d’obres mestres. El pensament em torna: Tindrien raó els que diuen que el millor dels germans era en Tony?
