L’any 1988, el director canadenc David Cronenberg estrenava Dead Ringers (Inseparables), just després del seu gran èxit comercial amb el remake de The Fly (1986), que el va consagrar com un dels cineastes del gènere de terror i fantàstic més interessant de la dècada dels 70 i 80.
La inquietant i malaltissa pel·lícula del realitzador, en la línia del que tenia acostumat al públic que el seguia amb interès, explica la història de dos metges bessons, l’encantador Elliot i l’introvertit Beverly, interpretats per partida doble per un magnífic Jeremy Irons. Els dos protagonistes són les dues cares de la mateixa moneda, que comparteixen els mateixos costums, hàbits i, fins i tot, amants. Però, quan entra a les seves vides una dona especial, l’enllaç que els uneix es veu amenaçat, traduint-se en un descens a un abisme de perversió, drogues i bogeria.
Ara ha arribat a Prime Video la visió moderna del clàssic de Cronenberg en una minisèrie protagonitzada per Rachel Weis en el doble paper protagonista de dues ginecòlogues, de nom també Elliot i Beverly, pioneres d’un estudi mèdic que desafia els límits de l’ètica per portar l’atenció mèdica de la dona a l’avantguarda. L’actriu també exerceix de productora executiva de la minisèrie, creada, escrita i produïda per l’escriptora nominada a l’Emmy i dramaturga Alice Birch (Succession).
Visió femenina de la ciència i l’emoció de la maternitat
A diferència del llargmetratge, la sèrie dirigida a vuit mans per Sean Durkin (The Nest), Lauren Wolkstein (A Friend of the Family), Karena Evans (Snowfall), Karyn Kusama (Jennifer’s Body), adopta una visió descaradament femenina de la ciència i l’emoció de la maternitat a l’època mèdica moderna de forma revolucionària i radical, que serveix com un brillant aparador per a Rachel Weisz, que es diverteix doblement reinterpretant els personatges d’Elliot i Beverly en una reinvenció malparlada i rondinaire.
Però, malgrat la interessant temàtica, la seva sumptuosa producció i els seus intel·ligents diàlegs, el resultat final resulta un pèl excessiu, tenint la sensació que la magistral doble interpretació de Weisz ha estat totalment desaprofitada, i que és incapaç de salvar un mediocre espectacle de diversions gratuïtes i sense sentit.
El conflicte de la trama és, com a la pel·lícula de Cronenberg, l’entrada en escena d’una dona especial, que separa a les bessones amb el seu consegüent descens als inferns, però no està de bon tros tan ben resolt com a la cinta original.
Tot i l’intent de la sèrie per ser audaç i provocativa, aportant alguna idea original sense deixar de ser fidel a la pel·lícula, no ho aconsegueix i un acaba amb la sensació que tot és innecessàriament recaragolat i desencertat, amb un ritme més que erràtic i unes incomprensibles i injustificades decisions de guió. Per sort, el gir final salva la funció, però per arribar-hi s’ha de fer un esforç massa gran que implica més hores de metratge de les realment necessàries. Com a llargmetratge hagués estat una proposta fresca i dinàmica, com a sèrie és redundant i tediosa.
Veredicte
Agradarà: a un públic que busqui un thriller psicològic amb un discurs feminista i maternal que es cou a foc (molt) lent.
No agradarà: a un públic que busqui un thriller psicològic intens i emocionant, més enllà del discurs feminista i maternal.
Enganxòmetre: 5
Nota: 6
