A l’inici de la pel·lícula Capitán América: El Soldado de Invierno (Captain America: The Winter Soldier, 2014), quan el personatge d’Steve Rogers (Capità Amèrica) coneix Sam Wilson (futur Falcon), aquest últim li pregunta: “Trobaràs a faltar els vells temps!” (en referència al fet que ha estat setanta cinc anys congelat), i Rogers li respon, literalment, “Bé. Aquí no s’hi està tan malament, i que no hi hagi pòlio és molt bo”.
La poliomielitis és una malaltia infecciosa aguda produïda per un virus que es transmet de persona a persona per via fecal-oral o a través d’aigua o aliments contaminats. Pot cursar una infecció asimptomàtica, un quadre febril, una meningitis i/o una paràlisi, que n’és la forma més coneguda, especialment afectant infants de menys de cinc anys (només cal recordar les pròtesi del jove Forrest Gump, per exemple). No té cura, però es pot prevenir amb una vacuna que proporciona immunitat durant tota la vida.
Steve Rogers va patir els estralls de la malaltia i la seva ànsia d’ajudar el seu país a la Segona Guerra Mundial va fer que es proposés candidat per a un experiment secret de creació d’un exèrcit de supersoldats. Però això ja ho sabíeu si heu vist la pel·lícula Capitán América: El primer vengador (Captain America: The First Avenger, 2011), el que no sé si sabeu és la importància que van tenir els còmics i el personatge per promoure que els nens es vacunessin, especialment a les campanyes de 1954 i, de fet, fins a l’actualitat. Quan el van matar als còmics el 2007, alguns viròlegs van fer un crit al cel dient que encara el necessitaven.
Per veure els efectes sobre els nens us puc recomanar la quarta temporada de Boardwalk Empire (2010–2014), o, per veure exemples dels tractaments als anys quaranta, la interessant Warm Springs (2005), en què es mostren els intents per trobar-se millor del president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt (1882- 1945).
Contagis al setè art
Els virus, com no podia ser d’una altra manera, han tingut un protagonisme especial també al cinema, un reflex de la història de la humanitat on els virus van tenir el seu paper fonamental en el descobriment d’Amèrica o d’Oceania, o en el desenllaç de la Primera Guerra Mundial. Tenim pistes de pòlio a dibuixos en murals de l’antic Egipte. Sabem que el 1796 es va curar completament, per primer cop, un malalt de verola que, per cert, és la primera malaltia completament eradicada al món. A la pel·lícula El médico (The Physician, 2013), hi apareix n’Ibn Sina (980-1037), un dels primers de proposar una solució inoculada que podia combatre la malaltia.
Les vacunacions massives a tota la població són fonamentals tant per protegir el que se la posa com per protegir la comunitat. Encara queden països al món que tenen brots de pòlio degut principalment a un papanatisme religiós contrari a les vacunacions (fins i tot amb prohibicions del mateix estat). També hi ha factors polítics que dificulten la tasca dels sanitaris, encara hi ha indrets que han d’anar protegits per l’exèrcit a les seves campanyes. Un exemple ben clar el veiem a la pel·lícula La noche más oscura (Zero Dark Thirty, 2012), dirigida per Kathryn Bigelow, en què es va dubtar d’explicar com s’havia pogut trobar amb certesa la casa d’Osama Bin Laden. Al final es va incloure perquè era un fet conegut publicat als mitjans: la CIA va obligar a fer una acció de vacunació de la pòlio els nens d’una zona determinada, i ho van utilitzar per agafar mostres de sang i descobrir, mitjançant l’anàlisi d’ADN, quins eren els fills de Bin Laden. L’ús partidista dels sanitaris amb aquesta finalitat ha tingut conseqüències molt greus i en molts sentits si ho penseu.
Combatre el bitxo
Els virus son paràsits intracel·lulars que infecten humans, i es veuen obligats a infectar per poder multiplicar-se. I són molt petits, submicroscòpics… no els veiem. De ben poca cosa ens serveixen els tancs, submarins i avions de combat que hem comprat en els darrers anys en una guerra completament desigual. Com podem combatre els virus llavors? Caldria que esdevingués el següent: (1) que tingui una simptomatologia definida i clara, (2) que no hi hagi portadors asimptomàtics, (3) que hi hagi un hoste únic, (4) que no muti, i, a més, (5) que el clima acompanyi (vent, pluja, calor, etc.). Hi ha poques malalties que compleixin aquests requisits, i si penseu en les característiques de la Covid-19, entendreu els problemes que tenim (especialment, el fet que la gent sigui portadora essent asimptomàtica).
A finals dels anys trenta, els herois a la pantalla eren científics, els grans científics que van canviar el desenvolupament de la humanitat. En destaco tres per les seves grans contribucions, tant pels descobriments com per les propostes de praxis a l’àmbit mèdic i industrial. Estic parlant d’investigadors il·lustres com el Dr. Louis Pasteur (1822- 1895) (La tragedia de Louis Pasteur, The Story of Louis Pasteur, 1936), el Dr. Robert Koch (1843-1910) (Roberto Koch, el vencedor de la muerte, Robert Koch, der Bekämpfer des Todes, 1939) o el Dr. Paul Ehrlich (1854- 1915) (La bala màgica, Dr. Ehrlich’s Magic Bullet, 1940).
Permeteu-me que recuperi una de les frases més conegudes de Pasteur: “No demanem a un home malalt: De quin país ets? O de quina regió ets? Se li diu: Pateixes, és suficient; tu ara em pertanys, jo et cuidaré“. (“On ne demande pas à un malheureux: De quel pays es-tu ? Ou De quelle région es-tu? On lui dit : Tu souffres, cela suffit ; tu m’appartiens, je te soulagerai.”). Aquesta actitud davant el dolor de l’altre no la va inventar el Dr. Pasteur però va haver de recordar-la en el seu temps, quan l’esclavitud gairebé no havia desaparegut, quan es difonien les teories sobre la desigualtat de les races humanes, i quan es van manifestar les primeres perversions del colonialisme. Ara, quasi un segle i mig després, algun partit polític ens fa recordar aquestes paraules, com si no haguéssim après res en tot aquest temps.
La vida dels científics es veu que ja no és tan interessant (o heroica), a no ser que es barallin entre ells. Així podem destacar el títol En el filo de la duda (And the Band Played On, 1993), en què podem veure, mig ficcionada, la baralla real per reconèixer qui va ser el descobridor del virus de la immunodeficiència adquirida (VIH), entre el Dr. Luc Montagnier i el Dr. Robert Gallo a la realitat, el primer qui realment el va descobrir i el que es va atribuir el descobriment.
La primera pel·lícula es què es contemplava la possibilitat d’una pandèmia provocada per un virus extraterrestre va ser La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain, 1971), dirigida per Robert Wise, basant-se en la novel·la del mateix títol escrita pel metge Michael Crichton. La producció va comptar amb l’assessorament del Dr. Joshua Lederberg, reconegut viròleg premiat el 1958 amb el premi Nobel de Medicina, a qui se li atribueix la següent frase: “Els virus son els únics competidors reals de la humanitat pel domini del planeta”.
Ara bé, la primera que podem observar els equipaments i instal·lacions reals, seguint els protocols científics internacionals, és a Estallido (Outbreak, 1995), en què un brot d’una variant de l’Ebola provoca febres hemorràgiques a la població (per cert, similar al brot real que va haver-hi a Uganda el 1994). És un virus tan letal que es podria dir que es pot arribar a controlar, senzillament (permeteu-me que ho digui així), perquè mata tothom. El virus de l’Ebola pot tenir el reservori en ratpenats o ximpanzés, així que encara que sigui un mico el que es dediqui a encomanar és molt versemblant. No obstant això, el fet de que trobin una cura tan ràpida i amb un efecte tan aclaparador i immediat,… en una pel·lícula, cada segon és or i suposo que tot s’hi val. És així doncs com un dels errors més grans, quan s’encomana un dels científics (interpretat per l’actor Kevin Spacey), és en estripar-se-li lleugerament el seu vestit especial de protecció biològica. Ara, amb tot el que sabem avui en dia, degut al Covid-19, és que no és tan fàcil encomanar-se així d’un virus. Si voleu saber més sobre el virus de l’Ebola, us recomano el llibre Zona caliente (The Hot Zone: A Terrifying True Story, 1994), de l’especialista Richard Preston, un militar americà dedicat justament a aquest tipus d’epidèmies.
Probablement, la pel·lícula Contagio (Contagion, 2011), dirigida per Steven Soderbergh, hagi estat la que millor ha explicat com es pot crear una pandèmia avui dia, a l’època de la globalització. I és que els experts fa anys que ens avisen de dos factors claus que poden provocar una pandèmia com la que estem veient: que les epidèmies viatgen en avió, i que l’economia actual promogui els desplaçaments de persones i de mercaderies arreu del planeta.
A l’inici de la pel·lícula, al sud-est asiàtic, una dona menja un plat al qual li acaba de caure una gota de sang d’un ratpenat, això fa que es contamini tot just abans d’agafar un vol de retorn cap als Estats Units. El primer que veiem (ara que som experts), és que és una portadora asimptomàtica: fins que no passa uns dies, els suficients per encomanar a tothom amb el que hi hagi interactuat mentre no té cap símptoma, família, veïns, companys de viatge, de feina... El virus de la ficció en realitat està inspirat en el virus Nipah, un virus que va saltar dels ratpenats als porcs i d’aquí als humans, i del qual hi ha brots de tant en tant a diferents llocs d’Àsia des de 1998. Per tal que tingueu un ordre de magnitud, a cada mil·lilitre de vòmit d’una persona amb aquest virus pot haver-hi 100 milions d’unitats, només es necessiten algunes desenes per infectar-te.
Els efectes sobre la població són devastadors. Històries humanes punyents darrera dels malalts aïllats, famílies destrossades i en quarantena que no poden acomiadar-se dels morts que moren sols, personal sanitari desbordat o encomanat… Tot un panorama que ara veiem a les notícies, no a la ficció, i que ja havien presagiat diferents científics en els darrers anys, quan alertaven de la facilitat de transmissió avui dia en cas d’aparèixer un virus difícil de controlar. Virus que, de nou, la mateixa economia d’explotació intensiva pot abonar, amb la invasió de zones salvatges en diferents indrets (flora i fauna), i hi hem d’afegir la falta de mesures d’higiene o de protocols de manipulació d’aliments en àmplies zones del planeta.
El cinema, fins i tot, ens ha anticipat com alguns poden tenir comportaments imprudents per no dir, directament, descerebrats, davant d’aquest tipus d’infeccions. A Antiviral (2012), òpera prima del director Brandon Cronenberg, veiem com una clínica es dedica a replicar malalties de famosos per al consum públic, com una forma d’apropar-te al patiment de la celebritat i, aparentment, com una mostra d’empatia o de submissió,… ben bé no ho sé i no sé si ho vull saber. Aquesta pel·lícula l’he recordada en llegir notícies protagonitzades per influencers de les xarxes socials, amb milions de seguidors, que proposaven com un repte llepar els vàters públics per veure si s’encomanaven de la Covid-19. Selecció de l’espècie, que diria Darwin.
De ficció que hagi retractat els efectes econòmics sobre la població després d’un sotrac com el que ens tocarà viure quan vencem la pandèmia de la Covid-19 segur que en trobaríem uns quants de títols, de distòpies, en deien. No cal anar a la ficció, us puc recomanar el documental Capitalismo: Una historia de amor (Capitalism: A Love Story, 2009) de Michael Moore, amb un dels inicis més terrorífics que he vist mai al cinema, quan un nombrós comboi de cotxes policials fortament armats s’apropaven a una llar… per desnonar uns pares amb dos nens petits, que no havien pagat la hipoteca.
Els titulars profètics més pessimistes dels mitjans de comunicació auguren centenars de milers de pèrdues de llocs de treball en els propers anys a tot Europa (això que el virus no hi entén de territoris no s’ho creuen ni els que ho diuen). I passarà de manera més accelerada i amb el perill que pugui provocar grans desigualtats en la població. Hauríem d’haver après després de la darrera crisi econòmica que no haurien de ser sempre els bancs qui fan negoci en aquestes situacions. Ens cal un impuls d’una nova economia ecològica i sostinguda que no necessàriament depengui del créixer per créixer, sinó del com volem créixer, atenent la salut de les persones i la seva qualitat de vida. Si les crisis econòmiques són cícliques (sabem que cada cert temps col·lapsa el sistema capitalista), les crisis sanitàries no avisen, per això hem d’estar previnguts, dimensionats per poder donar resposta i assegurar un tracte igualitari per a tothom… per a tothom d’on? Aquesta també és una pregunta interessant, si les desigualtats entre països també són important.
Crisi econòmica, crisi sanitària, crisi econòmica culpa d’una crisi sanitària… què serà el següent? El següent també ho sabem, seran les crisis climàtiques degut a l’escalfament global. Els efectes de la natura cada cop seran més forts, els incendis d’Austràlia o les inundacions de les poblacions costaneres albiren un futur inhòspit que cal preparar amb una mirada ecològica a llarg termini, lluny de les visions oportunistes i interessades a curt termini dels polítics d’arreu. Tot plegat, en una població mundial que no para d’augmentar i d’envellir. La tempesta perfecta.
La distracció emocional que estem patint durant el confinament ens farà sortir de la pandèmia de forma progressiva (per altra banda, necessari per assegurar que no hi hagi nous brots), amb un fort impacte sobre el consum, especialment en l’oci i la cultura. Res serà com abans, tampoc la forma de fer la política ni la forma d’informar. La política monetària dels països de la zona euro en mans del Banc Central Europeu i un Consell d’Europa aparentment llunyà a la realitat de la ciutadania i de les realitats de l’entorn, mentre discuteixen sobre l’oportunitat de facilitar de forma temporal una renda bàsica universal (entre d’altres mesures fonamental ara per ara) sense posar-se d’acord, està fent trontollar els fonaments de la mateixa Unió Europea.
Haurem de preparar-nos per al canvi inexorable que s’acosta. Un canvi que la societat ha de reflexionar i aplicar, vetllant perquè es realitzi en igualtat, llibertat i respecte per a totes les persones, que no haurien de patir les despeses ni d’endeutar-se per pagar una parada d’activitat sobre la que no tenim cap mena de culpa.
El cinema també ha reflectit els estralls de les infeccions bacterianes, com la tuberculosi (Criaturas celestiales, Heavenly Creatures, 1994), la pesta (Pánico en las calles, Panic in the Streets, 1950), la sífilis (Memorias de África, Out of Africa, 1985), la lepra (El diablo a las cuatro, The Devil at 4 O’Clock, 1961), o el còlera (El velo pintado, The Painted Veil, 2006), entre moltes d’altres, de malalties i de pel·lícules. Però això, això és una altra història,… i les bactèries també. Amb la Covid-19 no valen els antibiòtics, els protagonistes d’aquesta història real es queden a casa.
