De sanitat, de comunicació i d’ètica

- Advertisement -

Nota: Aquest text és complementari a l’article De virus, d’economia i d’ecologia publicat a la revista El Cinefil.

Tot just quan vaig fer els divuit anys i començava a la universitat els estudis d’enginyeria industrial, no parava de fer la mateixa pregunta a tots els professors de les meves úniques cinc assignatures anuals: “Si la física me l’explica un físic, la química un químic, el dibuix tècnic un llicenciat en belles arts i el càlcul i l’àlgebra uns matemàtics… qui m’ensenyarà a ser enginyer?”. Afortunadament va resultar que alguns d’ells sí que ho eren i, de fet, en vaig tenir il·lustres professors enginyers dels que vaig aprendre el que volia ser enginyer… o no, perquè… què volia o què vol dir ser enginyer?

- Advertisement -

Llavors, conforme anava avançant en els cursos vaig canviar la pregunta per una altra: “Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?”. El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut.

- Advertisement -

El cinema ha retratat aquesta ètica en multitud d’ocasions (a mi m’agrada destacar la pel·lícula Patch Adams, 1998, en què un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients). Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaco la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià interpretat per William Hurt que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda.

A més de poder acompanyar el protagonista en aquest camí sense retorn, la versemblança de la pel·lícula era impactant. Us explicaré una anècdota personal. El dia de l’estrena, a la meva sala de cinema, fins a dos cops es va haver de parar la projecció i cridar a una ambulància per endur-se a les dues persones que es van desmaiar. Vaig sortir tremolant del cinema. Aquesta anècdota és important, perquè quaranta anys després sopo mentre veig una sèrie protagonitzada per un forense que es menja una hamburguesa davant d’un cos obert damunt de la taula d’autòpsies, que se’ns mostra amb tot detall. Però això, això és una altra història (em refereixo a la banalització del patiment).

Tornem al tema de l’ètica. Segur que deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge. La història comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com estem veient a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència-ficció d’acció, en realitat és una crítica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. En teoria, la trama esdevé a l’any 2154.

Al documental Sicko (2007), Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final.

L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015, publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (a la realitat, evidentment, es tractava d’un barri de Nova Orleans, i no és broma). Després d’una única temporada (es veu que no van interessar els diferents drames personals dels personatges protagonistes), el que em va sorprendre no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són els ingressos?

- Advertisement -

Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Els aficionats a la ciència-ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula planteja un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, afectant la privacitat de les persones.

Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venen els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques.

Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, usuaris al cap dels anys del que anomenem “portes giratòries”. Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats o opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels EUA és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.

De fet, no cal recordar una ficció, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per anar a la guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats de l’11M, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.

A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Ja en a l’actualitat en tenen 4,5 milions i aspiren en pocs anys a arribar als 10 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Els sona d’alguna cosa comparat amb els nostres diaris, ràdios i televisions nacionals? Vigileu quan aneu al quiosc a comprar el diari i us trobeu que tots tenen la mateixa portada amb un anunci publicitari, sigui del Banc de Santander o del Gobierno de España… Tots.

A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot! Amb què us fa pensar?

Moore, al seu documental Sicko, afirma que “una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits”, i afegeix: “ i també com tracta els seus herois”, referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, abandonats a la seva sort. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat… i com ho sabrem que ja hi som? Doncs quan els policies que ara aplaudeixen al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.

Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. La seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, van acabar aconseguint que tornés el corrupte polític que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames.

Sigueu sincers, votaríeu un partit que proposés augmentar els impostos? Quins impostos? Als més rics? A les empreses? A tothom? A qui votaran els que durant la quarantena degut a la Covid-19 demanen ajudes de l’estat o demanen no pagar impostos? A Espanya, el 2018, la despesa pública era del 40,4% del PIB, cinc punts menys que la mitjana de la Unió Europea (França arriba al 55,9%, per exemple, no sé si podríem dir ja que els francesos són comunistes? Almenys ho són quinze punts més que nosaltres). El deute públic a Espanya el 2018 arriba pràcticament al 100% del PIB, d’això se’n parla poc a les campanyes, i a les pel·lícules encara menys. Qui pagarà aquest deute públic mentre anem baixant els impostos?

Potser si tots els professionals féssim un jurament similar al jurament hipocràtic ens aniria millor, de ben segur hi hauria excepcions, però crec que ens aniria millor. Què en penseu?

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents