Hi ha obres fetes abans de la pandèmia i publicades o estrenades durant la crisi sanitària que semblaven molt apropiades amb el moment que estàvem vivint, sense que estiguessin concebudes amb aquesta intenció, evidentment. La pel·lícula Una villa a la Toscana (Made in Italy, 2020) n’és un bon exemple, quan com a espectador contemplem atònits com el protagonista de la pel·lícula que viu en un petit apartament al centre de Londres vol vendre una vil·la a la Toscana. I més quan podem veure ambdós habitatges i, sobretot, les vistes i la qualitat de vida associada, molt a veure amb la vida accelerada que portem tots plegats.
Però canviar Londres per la Toscana no es fa d’un dia per l’altre, per tot el que implica, no és tan fàcil fer el pas. La decisió, en realitat, és conseqüència d’un procés de canvi… i el procés ha de ser versemblant per a l’espectador. I a la pel·lícula ho és, i no té importància el fet que el final sigui més o menys previsible… el més important és el camí fet fins a arribar al desenllaç final. I el punt de partida era complicat.
De forma resumida, la història ens mostra la necessitat d’un galerista, que s’està divorciant, de poder tenir calés que li permetin comprar la sala que ha dirigit en els darrers anys, una galeria que és dels seus futurs exsogres, amb el que suposa tot plegat. L’única forma que se li acut de tenir diners ràpids és vendre una casa familiar que té conjuntament amb el seu pare i que fa més de vint anys que és abandonada. Abandonada per una actitud pusil·lànime d’un artista en hores baixes, sense inspiració ni energia, pel que veiem.
El pare comprèn la situació i accepta la proposta de vendre urgentment la propietat, i l’acompanya per ajudar-lo en la venda. En el viatge de Londres a la Toscana per carretera i l’arribada a la vil·la anirem descobrint que tenen una relació distant després de la mort de la dona i mare en un accident de trànsit fa més de vint anys (el noi de set anys va acabar en un internat i el pare va abandonar la casa, fugint dels records, l’enyorança i la culpa). L’aparent maldestre pare resulta que és un famós pintor en hores baixes, amb molts anys sense exposar i, el fill, resulta ser un artista frustrat reconvertit en galerista.
La llar que es troben està en estat ruïnós després de l’abandonament, rodejat d’un jardí aparentment descuidat durant anys. En canvi, l’aspecte exterior de la vil·la es veu molt robust i amb una sensació d’originalitat i tradició associada a les arrels del lloc, sense modernitats com piscina o antenes de televisió, per exemple. I les vistes… quines vistes més meravelloses des de dalt d’un turó!
La promotora contractada per a vendre-la, interpretada per la contundent actriu Lindsay Duncan, els proposa que millorin l’aspecte de la vil·la per donar una sensació més agradable als possibles compradors i poder així apujar el preu de venda. I així ho fan, contractant professionals per a l’electricitat i obres majors, i participant pare i fill en les obres menors, com netejar i pintar les parets, no sense evidenciar la falta de perícia de tots dos.
A partir d’aquest moment, l’arranjament de la vil·la es converteix en una metàfora emocional, amb una evolució paral·lela de la millora de l’aspecte de la llar i la relació entre pare i fill, posant a sobre la taula el dol per la pèrdua de la persona estimada. Vivim en una societat on les coses diuen molt de nosaltres i, en cas de pèrdua, les coses et poden evocar un temps passat que ja no es podrà tornar a repetir, però també és veritat que és una memòria a la qual se la pot honorar. En realitat, tota la pel·lícula en si ho fa, ja que el mateix director debutant, l’actor James D’Arcy, és el responsable del guió i reconeix que es va inspirar en una situació personal que va viure a la seva infantesa.
Ara bé, el més desconcertant per a l’espectador és el fet que el pare i el fill estiguin interpretats per Liam Neeson i Micheál Richardson, pare i fill a la vida real, tots dos amb una història similar als personatges de la pel·lícula. Cal recordar la mort de l’actriu Natasha Richardson el 2009 en un accident esquiant. De fet, l’actor Micheál Richardson, nét de l’actriu Vanessa Redgrave i del cineasta Tony Richardson, es va canviar el cognom el 2018 en homenatge a la seva mare.
D’Arcy va encertar en proposar-li la pel·lícula a Liam Neeson, després d’anys concatenant pel·lícules d’acció. Neeson va encertar acceptant un paper amb un canvi de registre evident, participant en un projecte dotat d’esperança i alegria en contraposició amb les seves darreres pel·lícules. I va encertar en proposar al seu fill per al paper… del seu fill. I aquest va superar la prova amb escreix (reconeix que va fer un càsting formal), i es va preparar a fons, per exemple, emprant un accent britànic que havia perdut de la seva llarga estada als Estats Units.
La connexió pare i fill traspua emoció real i, a vegades, és profundament commovedora, i més si coneixes la situació en la vida real de tots dos. Els mateixos implicats comenten a les entrevistes que ningú en parlava d’aquest tema en el rodatge, però que tothom n’era conscient de la motxilla que portava cada actor a la seva esquena. «Tu no pots recordar i jo no puc oblidar» li diu el pare al seu fill en un instant de la pel·lícula, en referència al record de la dona, però també de l’amor a un indret, a una cultura i a una forma de ser, especialment en el que fa referència a la relació amb la família. És per això que el seu títol original evoca més a la construcció d’un concepte social més abstracte (reconeixent l’estima per la cultura italiana) que el títol en castellà, més concret, però no per això menys simbòlic, associat a un indret on el paisatge et deixa sense alè i la forma de vida… absolutament bocabadat.
