Eufòria: estat físic i psicològic exagerat de vegades induït per l’ús de drogues psicoactives i que no s’aconsegueix típicament durant el curs de l’experiència normal humana. Aquesta és la millor definició del terme eufòria i sobre això tracta exactament la sèrie creada per Sam Levinson el 2019 (Assassination Nation, 2018), i que compta amb dues temporades, i ja renovada per a una tercera.
La ficció televisiva produïda i distribuïda per HBO, està protagonitzada per la jove i talentosa actriu Zendaya (Spider-Man: No Way Home, 2021), que interpreta a Rue, una adolescent drogadicte que intenta rehabilitar-se mentre brega amb els traumes propis de l’edat com l’amor, l’amistat, el sexe…
Ella, juntament amb l’actriu transgènere Hunter Schafer, i un inspirat planter de secundaris (Sydney Sweeney, Maude Apatow, Barbie Ferreira, Jacob Elordi, Eric Dane…), retraten a la perfecció la Generació Z amb tot l’ampli ventall de fílies i fòbies que el representen amb total valentia i sentit del risc. A Levinson no li tremola el pols per introduir-se dins la ment d’aquest calidoscopi adolescent, establint un diàleg directe no només amb el seu target de públic, sinó ampliant-lo a espectadors d’altres generacions.
Hom podria pensar que és només una altra sèrie d’adolescents per a adolescents, però és infinitament superior al que suggereix la seva premissa. No és només una bona sèrie, sinó que és una excel·lent sèrie, tant artísticament com tècnicament, amb una realització i una posada en escena impecable, que atrapa a l’audiència des del primer episodi.
Sí que és cert que certs passatges de la sèrie es poden veure llastrats per un excés de pes dramàtic, insistint en narrar històries massa denses, i per a alguns espectadors pot ser una experiència esgotadora i, fins i tot, desesperant. Però és el que demana la història i els seus personatges que viuen una dura i freda realitat. Una descripció radical sobre el que significa caure en desgràcia d’un adolescent al segle XXI.
Tots els personatges, començant per la incommensurable Zendaya, transmeten amb gran credibilitat passió, ira, confusió… I tota una amalgama de sentiments i emocions difícils de canalitzar quan encara no ets adult. I Levinson ho sap fer perfectament, indagant en la personalitat de tots i cadascun d’ells, més enllà del pla superficial de què pequen la majoria de sèries teen.
Les escenes de la sèrie desborden creativitat artística pels quatre costats, arrossegant al públic a un remolí de sensacions difícils de definir i desxifrar. És una sèrie que et posa a prova a cada un dels seus capítols, i enganxa com una droga dura. I a la segona temporada això encara és més evident, ja que es percep la necessitat d’aprofundir encara més en les emocions dels personatges.
En definitiva, Euphoria és la sèrie que teníem i no sabíem que necessitàvem en aquest món tan convuls i canviant que ens ha tocat viure a tots. Una joia de la televisió que funciona com un gran aparador dels traumes de la societat actual.
Veredicte
Agradarà: als que busquin una sèrie dramàtica emocionalment i visualment impactant.
No agradarà: als que no sàpiguen trobar l’equilibri entre fons i forma.
Nota: 9