És la primera vegada que es fa un biopic d’una de les grans figures franceses històriques del segle XX, Charles de Gaulle. Semblava com si no fos necessari fer-ho o que no tingués dret a plasmar-se la seva vida a la pantalla gran tal com s’ha fet en diverses ocasions amb figures històriques com Churchill, Nixon, Nelson Mandela o JFK. Però, tenint aquests biopics com a antecedents, per què no fer-ne un de Charles André Joseph Marie De Gaulle? La seva gran tasca bé mereix ser mostrada al públic en format cinema. Fou un general francès i un home d’Estat que va dirigir les Forces Franceses Lliures durant la Segona Guerra Mundial, fundador de la Cinquena República Francesa el 1958 i primer President de la mateixa del 1959 al 1969. Després de la seva premiere al Barcelona Film Fest (i de diversos retards en l’estrena) arriba finalment als cinemes aquest dilluns 23 (dia de la reobertura).
De Gaulle, la pel·lícula, és un ambiciós projecte del director Gabriel Le Bomin (Nos patriotes, 2017) que aborda aquest gran repte de portar a la pantalla la vida de la imponent figura històrica de l’expresident de la República Francesa. El film no mostra només les hores fosques de les batalles polítiques de la primavera del 1940, sinó que posa un èmfasi especial en la vida íntima i familiar de Charles de Gaulle interpretat per Lambert Wilson (Matrix Reloaded, 2013; The Matrix 4, 2021) i la seva dona Yvonne de Gaulle, Isabelle Carré (L’esprit de famille, 2019). En la figura del general hi trobem una complexitat de cares molt ben treballades al llarg del film. La història ens porta a seguir les primeres passes polítiques d’un jove coronel promogut com a general provisional que defensa la seva visió sobre la dignitat de França, al mateix temps que té una gran admiració per un govern francès compromès i hostil, i alhora, esdevé un aliat britànic preocupat. A aquest vessant polític s’hi va barrejant la figura de De Gaulle com a marit i pare, apassionat i preocupat pel benestar de la seva família que es complementa a la perfecció amb la impecable i bella interpretació del personatge d’Yvonne, sensible, forta i combativa tant o més que el seu marit. El petit-gran motor que mou la família De Gaulle el trobem en la jove Anne (Clemence Hittin), filla del matrimoni De Gaulle nascuda amb síndrome de Down i responsable de l’impuls que porta la família a fer front a les realitats de la guerra, la supervivència i la llibertat. A De Gaulle no només hi destaquem la gran interpretació dels seus protagonistes, sinó que també són claus les cites a alguns personatges històrics i polítics, com Georges Mandel, Paul Reynaud i Marechal Petain que s’inclouen en els profunds diàlegs i que ajuden a entendre l’estat de joc portat a terme en aquell moment.
Durant els 108 minuts que dura el film s’exposen les poques setmanes que van provocar la sortida del general per Londres i la crida del 18 de juny de 1940. Una pel·lícula en moviment que ofereix una visió sentimental d’un sol estratega contra tots. Una època històrica que, barrejada amb escenes familiars de la família De Gaulle troba un equilibri perfecte de principi a final.
De Gaulle es podria acollir dins el gènere de biopic produït com a thriller polític amb una dosi de tensió dramàtica real. Un ambiciós projecte que, en general, ha satisfet la crítica sobretot per la gran actuació de Lambert Wilson considerant-lo ‘hàbitat’ perfecte pel seu personatge. Quant a la trama, li manca una mica d’alè i hi trobem una narració històrica planera que es mostra massa clàssica. Tanmateix, hem d’elevar el resultat del llargmetratge tenint en compte la dificultat de fer del general una gran figura de la ficció.
Veredicte
Agradarà: A curiosos del gènere i a aquells que desitgin conèixer de manera superficial el període històric que es mostra.
No agradarà: Als que es vulguin submergir en la complexa època històrica francesa.
Nota: 6
