today-is-a-good-day

‘Das Boot’: claustrofòbia a bord

- Advertisement -

Quan avui en dia parlem de pel·lícules de submarins és fàcil enumerar-ne unes quantes d’una qualitat acceptable. Posar una tripulació enllaunada dins un tub gegant submergible i en una situació límit s’ha convertit en un subgènere, i tant és quina classe de conflicte o guerra sigui el McGuffin de la trama, el més important és explorar les relacions de persones exposades a moments molt difícils, amb poc espai per moure’s i molt marge per perdre els nervis. Com moltes d’altres vegades al cinema, un plantejament així és una metàfora de la nostra societat, cada vegada portada més al límit, rodejada de perills i que fa trontollar la nostra pròpia humanitat.

I com en qualsevol subgènere (o en realitat cosa) tot té un començament. El punt d’inflexió dels submergibles a la pantalla gran el marca Das Boot l’any 1981, una producció alemanya dirigida per un llavors desconegut i ambiciós director, Wolfang Petersen, amb menys mitjans que el cinema nord americà però amb uns resultats espectaculars, tant en el fons com en la forma. Basada en la novel·la homònima de Lothar-Günther Buchheim, curiosament Das Boot va estar molt a punt de convertir-se en una producció de Hollywood, però problemes en el pressupost van fer cancel·lar una preproducció que ja estava força avançada (compte, que tenien un submarí construït i tot). En aquest moment del procés, el productor Günther Rohrbach va decidir agafar les regnes i li va proposar a Petersen que la dirigís sota el pretext de ser una història alemanya, escrita per un alemany i que per tant només podia ser rodada des d’una visió evidentment alemanya.

- Advertisement -

Das Boot narra les penúries de la tripulació d’un submarí alemany durant la Segona Guerra Mundial a la batalla de l’Atlàntic, on el conflicte consistia en un joc de fet i amagar entre submarins d’un bàndol i l’altre i combois carregats de provisions que intentaven creuar l’oceà des dels Estats Units fins a una Gran Bretanya aïllada del món. En aquest context la pel·lícula és un declarat manifest antibel·licista i, si bé no és cap novetat dins el gènere del cinema de guerra, sí que ho és des del punt de vista alemany. L’any 1981, només havien passat pràcticament 35 anys de la fi de la guerra, Das Boot era un exemple molt clar de com el país intentava curar ferides que no estaven tancades del tot amb un esperit crític més que notable. En aquest sentit, el film és un manifest antibèl·lic i antinazi de principi fins al final vertebrant tota l’acció i missatge en la figura del protagonista, el capità del submarí interpretat magistralment per Jürgen Prochnow, un personatge cínic, obertament crític amb la política bèl·lica del Tercer Reich i mancat d’ideologia que només té al cap la protecció de la seva tripulació i la nau que els transporta i que fins i tot no té cap dubte a gastar torpedes per escurçar el sofriment de la tripulació d’un vaixell enemic que no acaba d’enfonsar-se al ser “caçat” per ells mateixos. Prova de tot això són les relacions que s’estableixen entre el personatge i un sotsoficial allistat per “amor a la Pàtria” amb un idealisme nazi indestructible o la seqüència entre els oficials encarregats d’aprovisionar el submarí i el capità amb els seus propis sotsoficials. Però potser la prova més irrefutable de l’antibel·licisme del film és l’evolució de tot el conjunt de personatges. Des de la perversió i el desenfreno de la festa nazi del començament, fins a la desesperació final, la tripulació passa per un viatge vital on l’aparent calma es transformarà en l’horror més absolut i la certesa que en realitat la guerra no serveix per a res.

- Advertisement -

das-boot (1)

Wolfang Petersen va combinar l’ús de maquetes amb un llenguatge visual molt claustrofòbic. Una de les claus del film és com el muntatge (Petersen sempre ha defensat que el seu muntador, Hannes Nikel, va ser l’ànima de la pel·lícula) combina les opressives escenes interiors amb les exteriors a mar obert, però la fotografia i la direcció artística junt amb la interpretació dels actors són l’ànima real del conjunt. La càmera es mou nerviosa en espais molt petits i sembla buscar un equilibri que no pot trobar mai, però a mesura que avança la trama els plans són cada vegada més angulats, amb una il·luminació pobra i busquen provocar una angoixa real en l’espectador. Aquesta cerca de la claustrofòbia s’accentua amb la direcció artística i la distribució de l’interior del submarí amb poquíssim espai per moure’s, inclosos llits o la taula on mengen els oficials, que precisament s’han de moure cada vegada que la tripulació passa pel seu davant amb l’evident incomoditat que això comporta. El submarí és un actor més de la trama i els seus creadors en són ben conscients ja que utilitzen cada petit detall per reforçar el dramatisme (atenció al so de les càrregues de profunditat) del conjunt i del missatge final. Atrapats a les profunditats oceàniques els mariners no tenen cap més cosa a fer que buscar la lluita, per molt incomprensible que els sembli, i en realitat el que s’està dibuixant és una metàfora poc dissimulada de la guerra i de la claustrofòbia i la desesperació que pot provocar. Cada pla interior del film s’encarrega de ressaltar aquesta absurditat i quan arriba al final i a l’aparent calma és quan el cop és més fort.

De Das Boot n’existeixen tres versions: l’original de dues hores i poc, la sèrie de televisió de més de 6 hores i el Director’s Cut de més de 200 minuts. La més ideal per entendre el que exposo més amunt és el Director’s Cut (que profunditza a la perfecció en les relacions dels personatges tot i ser un pèl llarga) però en tot cas s’ha de deixar constància del valor real d’aquesta pel·lícula, de culte instantani, a la història del cinema. Probablement reconeixereu les pautes que explico a l’article en uns quants films molt decents (U-571, Crimson Tide, K-19 The widowmaker, The hunt of the Red October) però la pel·lícula que va obrir la veda i sens dubte ha explorat millor la dicotomia entre la guerra i la claustrofòbia submarina és Das Boot, i així se li hauria de reconèixer. Encara avui en dia la millor obra de Wolfang Petersen (a partir d’allà, es converteix en un bon artesà a Hollywood). Das Boot mereix un revisionat sincer com a excel·lent exercici de narrativa visual i també per com integrar un McGuffin omnipresent de manera absolutament brillant. Obra mestra a recordar i, si encara no heu vist, descobrir i degustar.

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents