La força d’un argument etern com ara el que conté el Cyrano d’Edmond Rostand, peça teatral estrenada a París el desembre de 1897 amb immens i inesperat èxit, jau en el gairebé insuportable esqueix d’un personatge que adora gairebé platònicament sa cosina Roxanne i que, pregonament acomplexat pel seu nas, no es considera digne de ni tan sols insinuar-li els seus sentiments. És un personatge extremament complex que, temorós que se li albiri sa hipersensibilitat i tendresa extremes ben paleses als seus bells versos —el que entén que a un món cruel no seria sinó motiu d’escarn—, arrossega la màscara d’un home molt pompós, arrogant, rude, impossible de batre a les rèpliques verbals i als duels a espasa, com a bon soldat que és. Cyrano encarna l’amor com a motor i ideal de vida inspirador de les més belles paraules i sentiments, i alhora l’extrem dolor de no pertànyer al club dels qui els ha estat atorgada la joia de gaudir d’aquest amor.
El personatge va existir realment; un gravat que fascinava Teòfil Gautier prova que tenia un nas desmesurat; i va ser ferit veritablement a Arràs com a la peça teatral. Rostand s’hi inspirà amb tota sort de llibertats en un tal Savinien de Cyrano de Bergerac, autor llibertí i soldat del segle XVII l’obra del qual admirava. Potser l’èxit de la peça es va deure, en part, a què d’alguna manera aquesta reflotava l’orgull gal, molt mal ferit des que s’hagués perdut l’Alsàcia i la Lorena en el context de la guerra francoprussiana del 1870; però de cap manera això minvava la força d’un argument profund en el qual s’hi pot veure íntimament reflectida la humanitat sencera.
El 2018, el newcomer —per bé que autor teatral amb experiència— Alexis Michalik adaptava al cinema la seva pròpia peça metafictícia entorn a Rostand i la gestació, enmig de penúries econòmiques, del seu Cyrano, on la ficció del relat es calcava en el seu entorn immediat. El film s’evidenciava fet en estat de gràcia, probablement com gairebé cada cop, i han estat molts, que el Cyrano s’ha dut a la gran i petita pantalla. Impossible oblidar l’impacte del Cyrano de Bergerac de Michael Gordon de 1950, amb un José Ferrer tan extraordinari com el mateix film; impossible no tenir en compte la immensa adaptació que va fer Jean-Paul Rappeneau el 1990, amb un Gerard Dépardieu gegant.
Joe Wright, que malgrat que hagi punxat un xic a la seva incursió a Netflix amb The Woman in the Window, ha demostrat un indiscutible sentit de grandeur cinematogràfica a cintes com ara Atonement i Anna Karenina, un sentit del timing i l’acció exemplars al thriller Hanna, una solidesa expositiva a Darkest Hour i, per damunt de tot, un domini del long take (la presa llarga i continuada que ressegueix l’acció) digne de gran reconeixement, suma moltes de totes aquestes qualitats en la seva adaptació del musical homònim escrit per Erica Schmidt —muller de l’actor principal, Peter Dinklage—, que també dirigí l’espectacle tot inspirant-se en la peça de Rostand, amb partitura d’integrants de la banda de rock The National, els germans bessons Aaron i Bryce Dessner. També d’aquesta banda són els lletristes Matt Berninger i sa muller, Carin Besser, per bé que oficialment aquesta darrera no hi pertany. Schmidt és també la responsable del guió del film, i The National ha adaptat la lletra i la música per al projecte cinematogràfic.
El musical es va estrenar el 2018 a l’Off Broadway, i ja eren els protagonistes Peter Dinklage (l’actor nan que encarna Tyrion Lannister a Game of Thrones), i Haley Bennett (The Girl on the Train; The Magnificent Seven), que llavors estava prenyada de vuit mesos i veia perillar la seva permanència a l’obra. Ambdós actors repeteixen al film. El company de Bennett, Joe Wright, no deixava d’assistir a les representacions del musical. Segons l’actriu, es va obsessionar amb la peça fins al punt de decidir convertir-la en el film que ens ocupa.
Com veiem, doncs, som davant un film fet en família, rodat en una mena de bombolla aïllant durant 2020-2021, en temps de plena i molt temuda pandèmia per part de tot l’equip, a Noto, ciutat costanera i antiga plena de barroc sicilià, amb espectaculars edificis i entourage. Les escenes nevades de guerra —una variant del setge d’Arràs— han estat igualment rodades a Sicília, a la muntanya de l’Etna. Però l’opció per una excel·lent fotografia càlida, de tons daurats i altament contrastats i saturats, on prima un sol rutilant veritablement espectacular, corre a càrrec de Seamus Mcgarvey, responsable de la imatge d’una altra cinta de Wright: Anna Karenina, i també de The Hours, Enigma, Nocturnal Animals, o Bad Times at The Royale.
Com és fàcilment perceptible de bell antuvi, el nas gran del Cyrano s’ha substituït per la poca alçada d’aquest, un canvi que funciona fins i tot a les escenes en què el personatge es vana de la seva habilitat amb l’espasa, com ara a la del divertit duel amb el Vescomte de Valvert (Joshua James). Aquí Roxanne no és cosina de Cyrano sinó amiga d’ell des de la infantesa, per bé que no és un canvi substancial. Per a la resta, el film segueix força el relat tradicional i els personatges que s’hi belluguen, així com les motivacions respectives, com ara les ànsies de venjança i l’odi cap a Cyrano del Comte de Guiche (Ben Mendelsohn), qui aquí ja des de l’inici del film pretén Roxanne amb arrogància de noble que no atén a raons, per a major problema de qui és l’autèntic amor de Roxanne, Christian de Neuvillette (Kelvin Harrison Jr.), qui com a novetat és actor de color, al qual Cyrano, i en virtut de l’amor incondicional que professa a sa amiga, es veurà empès a protegir i assessorar en matèria poètica i de festeig.
Dinklage fa gala de dominar l’expressió del rostre al mil·límetre. Pocs actors suporten primers primeríssims plans com ell, qui parla amb els ulls tot transmetent els sentiments més pregons, l’esqueix i la desesperança de qui sap que ho té tot en contra en aquest món. Per bé que Halle Bennett no es queda rere. Als seus 34 anys manté un rostre de porcellana que per bé que ha estat retocat digitalment i per maquillatge, aconsegueix transmetre una ufana i candor juvenils i una innocència abassegadors; l’actriu suporta igualment els primers plans de l’escena final, on demostra el seu nivell i capacitat. Poques actrius podrien igualar-la amb tot l’allau de sentiments que transmet a banda el gran risc que en si mateix connota estèticament.
En suma, Wright aconsegueix un espectacle visualment impecable, on es combina amb elegància i lleugeresa els moments parlats amb els cantants i ballats —la coreografia d’algunes escenes (el ball dels cadets a la caserna) és senzillament superior—, tot transmetent un ample arc de sensacions a bon ritme i amb una estructura força reeixida que no coneix buits ni davallades d’atenció.
Veredicte
El millor: una concepció visual de l’espectacle pensada en gran.
El pitjor: tret d’algunes cançons, una partitura musical tendent a la cosa anodina.
Nota: 8,75
