Culte a Kalima

- Advertisement -

Ja fa un temps vaig trobar-me a Twitter un altre d’aquells debats apassionants, estèrils i a la vegada tan interessants que la xarxa social de l’ocellet genera a gairebé cada moment del dia. En aquesta ocasió la cosa anava de la caçadora d’Indiana Jones i com el seu ús es reflectia d’una manera o altra en el guió, emfatitzant el retrat del personatge tant per bé com per mal. Les reflexions d’aquell fil tuitaire, encara que força ben argumentades, no deixaven de tenir un rerefons gairebé còmic, però de nou van despertar en mi l’etern debat que tots els seguidors incondicionals de l’arqueòleg més famós de la història del cinema tenim de tant en tant: quina és la millor pel·lícula d’Indiana Jones? I és que si coneixeu mínimament el personatge, a hores d’ara i mirant el títol de l’article (o de la meva secció a El cinèfil) ja sabreu quina és la meva preferida i sí, ja tocava un article defensant a un film tan defenestrat en el seu moment que fins i tot els seus creadors van abandonar-lo a la seva sort. En efecte, Indiana Jones and the temple of doom.

És realment curiós com funcionen els mecanismes de l’imaginari col·lectiu en segons quines obres de la cultura popular. En el seu moment la segona part de Raiders of the lost ark va suposar una acarnissada lapidació de la crítica especialitzada contra Steven Spielberg i George Lucas acusant la pel·lícula de ser massa fosca o fins i tot de fer apologia del masclisme. La campanya va ser tan forta que tots els que vam quedar encisats per la qualitat del film no podíem dir en veu molt alta que ens agradava i va arribar un punt en què director i productor optaven per quasi demanar perdó per perpetrar una cosa “tan indigna i poc purista amb el personatge”. Fins que l’aparició de les xarxes socials va fer ressorgir de les tenebres a molts fans de la pel·lícula i va ser llavors quan ens vam adonar que ni érem tant pocs ni tampoc anàvem tan desencaminats perquè els arguments que els haters esgrimeixen sobre Temple of doom tenen molt poc recorregut i amb una mica de criteri cinematogràfic i personalitat cauen com un castell de cartes en un terratrèmol. Considerar-la fosca és simplement oblidar que Indiana Jones lluita amb els criminals de guerra més sanguinaris de la història a la 1a i 3a part de la tetralogia o que hi ha seqüències i personatges en les altres parts que estan a un nivell semblant que les més tenebroses i/o fastigoses del film que ens ocupa. En general sempre he tingut la sensació que ha estat una pel·lícula molt maltractada amb l’agreujant del fet que ningú la va defensar amb cara i ulls durant molt de temps. Fins ara.

- Advertisement -

indiana-jones-and-the-temple-of-doom-review-by-sandra-harris-555211

- Advertisement -

És ben cert que al cinema costa trobar segones parts decents, que normalment segueixen la base esquemàtica i argumental de l’obra original i que els seus creadors perden el rumb de seguida sobre com hauria de ser una bona seqüela, però a Temple of Doom no és el cas. Si bé és cert que com a la majoria de les continuacions l’esquema és el mateix que a la primera part (compte perquè estem parlant de cinema d’aventures i no d’autor, siguem justs) moltes coses fan singular aquest film, però el que a mi sempre m’ha cridat més l’atenció és la barreja de gèneres clàssics. Des de l’antològica seqüència inicial amb l’Anything goes i l’homenatge als musicals de la Metro, passant per l’aventura colonial, el terror, tocs de cinema negre (tota la part de Xangai) i fins a arribar a un dels punts més injustament oblidats de la pel·lícula, el seu deliciós guió ple de diàlegs brillants que remeten a la comèdia més clàssica de Hollywood. I aquí és on l’excel·lència de Spielberg entra amb tota la seva grandesa.

El director utilitza transicions memorables per enllaçar el collage de gèneres, es recolza en un storytelling visual i sonor potentíssim que emfatitza constantment el to del guió i li cedeix a un col·laborador habitual com Michael Kahn la tasca d’unir totes les peces amb un ritme vertiginós i que no para mai (el muntatge va estar nominat al BAFTA de l’acadèmia anglesa). Exemples clars de tot això són la seqüència de la baralla i la confusió amb els taps de xampany/trets al club de Xangai, el descobriment per part de l’espectador sense utilitzar cap explicació de la trampa on cauen els protagonistes en pujar a l’avió o la brillant escena de la seducció entre Harrison Ford i Kate Capshaw després del ja famós sopar. En aquesta última, Spielberg combina molts elements còmics i dramàtics en diversos nivells visuals i de muntatge, però sobretot amb (com us referia més amunt) un diàleg vertiginós i espectacular i avui en dia afirmo amb rotunditat que és la seqüència que més justícia li fa al film, tot i que potser no és la més icònica. I seria injust oblidar-se de les textures visuals de Douglas Slocombe, el director de fotografia de les tres primeres pel·lícules, sobretot perquè en aquest cas plasma amb molt d’encert la barreja dels gèneres i al cap i a la fi els punts del viatge on paren els protagonistes, amb un treball que potser passa desapercebut precisament perquè està molt ben fet.

No poques vegades s’ha parlat que la gènesi d’Indiana Jones és una confluència entre James Bond i Tintín en un to de serial televisiu d’aventures als anys 50. És precisament el concepte tintinesc el que sempre em ve al cap quan penso en Indiana Jones and the Temple of Doom, sobretot amb el personatge del nen que acompanya al protagonista però també en l’esperit aventurer de tot el conjunt (els viatges a Índia o Xina són l’eix central de dos còmics del personatge d’Hergé) i no negaré que la meva passió pel reporter belga i l’arqueòleg americà conflueixen de manera molt marcada en el meu imaginari particular. Però si recordo la primera vegada que vaig veure el film, la sensació d’aventura total i la comparo amb quasi 30 anys després, l’únic que em ve al cap és que la pel·lícula ha envellit de manera envejable i que es continua gaudint igual que el primer dia, fins i tot amb més criteris a analitzar i sorprenentment amb coses noves a descobrir cada vegada. No desmereixeré mai la trilogia ni la (gran) qualitat de les altres dues pel·lícules, però Temple of Doom és la nineta dels meus ulls. Gaudiu-la sense por, s’ho mereix.

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents