Després de competir (i guanyar) al Festival de Sitges 2018 amb Aterrados (2017), el director Demián Rugna ha triomfat amb la seva nova pel·lícula, Cuando acecha la maldad. Una cinta de terror rural a ambientada a una Argentina posseïda, produïda la companyia Shudder i amb el suport de l’Insituto Nacional de Cine del país.
La pel·lícula narra la història de dos germans que descobreixen un home posseït (“enbichado“, diuen ells) al seu poble, amb el perill que la possessió s’estengui a més persones com una infecció. Quan la cosa es posi seriosa decidiran marxar del poble, pensant que així es poden salvar o aturar la infecció. El que no saben, és que han arribat massa tard.
Recorregut i reconeixement internacional
La pel·lícula ha arribat a Sitges després de passar pels Festivals de Toronto i Cannes, i s’ha estrenat a 657 sales als Estats Units, suposant una fita pel cinema de terror argentí. Al nostre país es va estrenar el 19 de gener, de la mà de la companyia catalana Selecta Visión. Des del mes de maig, està disponible per lloguer a Rakuten, Amazon Prime i Movistar+.
Amb una tensió constant que apareix des del primer moment i no s’acaba d’esvair, Cuando acecha la maldad ens porta a un “recorregut hiperbòlic, de malson” —tal com la va definir el seu actor principal, Ezequiel Rodríguez—. Un retorn al subgènere de les possessions, tot i allunyat de tot el que hem pogut veure en pel·lícules similars. En aquest cas, l’acció i la història passa per damunt de les particularitats dels dimonis o les causes de la possessió, intentant evitar el folklorisme o un pes excessiu de la religió.
La supervivència i la urgència, les claus del terror.
D’aquesta manera, ens trobem amb un resultat que es mou dins d’una urgència constant, on les explicacions del context només tenen lloc quan puguin aportar una solució pràctica (On podem anar? Com ens podem protegir? Com matem aquests fills de p*?). Es tracta d’un relat sobre la supervivència, no només dels dos germans protagonistes sinó també de les persones a les quals volen protegir. La sensació que es transmet és més pròpia de la d’una cinta de zombis que una de possessions, però, tot i això, podem trobar elements, tant de posada en escena com de guió, que evoquen una atmosfera gòtica on tenen cabuda el paganisme i les forces espirituals que combaten el Mal.
Sembla obvi, però cal destacar que la pel·lícula fa por. Amb això vull dir que té tot una confluència d’elements que permet que com espectador puguis sentir angoixa i nervis mantenint la tensió, et puguis sentir fastiguejat davant cossos en putrefacció o mutilats, espantar-se amb algun jump scare i tenir moments d’autèntic horror davant la direcció que agafa la història. No és tan comú que les pel·lícules de terror aconsegueixin aquest efecte.
Una tècnica de lliga superior
Un dels motius tècnics pels quals destaca és sens dubte tota la feina de maquillatge i efectes especials. La caracterització dels “embichados” i els posseïts així com tots els moments de terror i sang (que ja avís que n’hi ha molta) juguen a una lliga superior que ofereixen moments d’autèntic horror i fàstic. Aquests, així i tot, tampoc serien possibles si no fos per una gestió impecable del ritme i la música.
El caràcter “petit” de la història també n’és un punt favorable. Surten molt pocs personatges, per tal que cada un compleixi una funció específica, a part que la història se situa en un context reduït i delimitat, tant en el temps com en l’espai. Això fa que vagi tot directe i sense embulls, amb una narració tan directa i potent que et manté enganxat a la butaca i aguantant les ganes de parpellejar per no perdre’s res. En resum, és una molt correcta pel·lícula de terror. Demostra un mestratge per part de Demián Ruga i tots els elements s’han conjugat perquè funcioni perfectament.
Veredicte
Agradarà: als addictes al terror amb bon estómac.
No agradarà: a les persones que s’espantin amb facilitat o siguin molt susceptibles a escenes fastigoses.
Nota: 7,5
