La companyia d’animació Disney, té una fórmula màgica que aplica a totes les seves pel·lícules, obtenint més o menys sempre el mateix èxit. Les darreres produccions han eclipsat al públic, que anys desprès continuen adorant els films, però en aquesta ocasió s’ha desvinculat una mica i recuperant la tradicional posta a punt dels contes de fades.
Els directors John Musker i Ron Clements són els culpables de tot això, ja que junts han creat joies clàssiques com The Little Mermaid (1989), Aladdin (1992), Hercules (1997) i darrerament The Princess and the Frog (2009). Amb Moana (Vaiana) s’han desmarcat creant una història diferent, fresca, d’actualitat, amb un missatge més enllà del típic de cercar el teu príncep i viure feliç de per vida, no, ara el missatge va enfocat a un mateix, a poder descobrir qui ets i fins a on pots arribar si hi poses valor, fer les coses amb les que somies i, sobretot, lluitar per elles sense tirar la tovallola. I encara és millor el missatge si la protagonista és una noia aventurera, una heroïna amb seny, provinent d’una illa, que va amb un gall tocat de l’ala i un porquet adorable.
La història es desenvolupa a l’antiguitat, fa dos mil·lennis, a un arxipèlag del sud del Pacífic. On la jove, Moana Waialiki, desitja agafar un vaixell i solcar les profunditats de l’oceà, ja que des de ben petita ha sentit curiositat pel mar (i el mar per ella). La seva família s’hi oposa ja que només es dediquen a cuidar de la illa i als seus habitants i van deixar de ser navegants i mariners des de fa generacions per un fet tràgic que va succeir del qual Moana no en té constància.
La pel·lícula compta amb una acolorida posta en escena, unes cançons molt reconfortants que arriben a calmar i posar-te en situació a cada escena, incorpora la cultura clàssica lapita amb tocs d’humor provinents d’uns personatges ben desenvolupats amb un encant particular i una història original, diferent i renovada als cànons actuals. A més, compta amb una noia heroïna carregada de força i intel·ligència, sense barrejar cap trama secundària d’amor com acostuma a fer l’estudi. Potser falla, en el lent començament i situació, però gràcies a la destresa i temperament dels fets és ressol sense cap mena d’inconvenient.
En definitiva, és un film amb molta qualitat tècnica, impressionant fotografia, una banda sonora memorable i molt correcta, uns personatges molt carismàtics, tot i els tòpics, en conjunt és brillant.
Veredicte:
El millor: L’espectacular qualitat visual i la música que banya el film totalment entonada amb la cultura polinèsia.
El pitjor: Disney fa ús d’uns tòpics típics, amb un guió previsible per reiteració de la fórmula.
Nota: 7
