El 2012, el guionista de còmics Mark Millar i l’artista i escriptor Dave Gibbons van desenvolupar una sèrie de 12 còmics sobre espionatge i sota el títol The Secret Service, que ret homenatge a les clàssiques pel·lícules de James Bond i altres thrillers d’espies famosos i la seva trama se centrava en un espia que recluta al seu jove nebot al servei secret. El cineasta Matthew Vaughn (Kick-Ass o Stardust) va adaptar aquesta sèrie en el llargmetratge Kingsman, estrenat el 2014. Tal va ser el seu èxit que tres anys més tard va arribar la seqüela, Kingsman: The Golden Circle. El 29 de desembre de 2021 va arribar a les cartelleres The King’s Man (The King’s Man: La primera misión), que es tracta de la preqüela de la coneguda saga i també està dirigida per Matthew Vaughn. Aquest 23 de febrer la podem veure ja en obert a Disney + després d’haver recaptat als cinemes més de 120 milions d’euros (quasi tres vegades menys que les dues anteriors).
La trama se centra en un grup conformat pels tirans i les ments criminals més malvades de la història que s’uneixen per a desencadenar una guerra que matarà a milions de persones, un home haurà de lluitar a contrarellotge per a aturar-los. El duc d’Oxford necessitarà convèncer als Estats Units que s’uneixi a la Primera Guerra Mundial per tal de protegir al Regne Unit de l’exèrcit alemany, el qual està influenciat per una conspiració secreta. Es tracta de la tercera entrega de la saga Kingsman, que està ambientada molts anys abans de les anteriors i explicarà l’origen de l’agència.
Les dues primeres entregues es caracteritzen per saber combinar a la perfecció l’acció amb la violència més extravagant i la comèdia irreverent. A la seqüela es va voler repetir la fórmula de l’èxit de la seva predecessora, però no arriba a l’alçada i és per això que en aquesta nova entrega sembla que s’ha volgut apostar per una reinvenció afegint més drama, més serietat i situant la història en fets històrics, sempre amb força acció i escenes impossibles. També aquesta nova aposta deixa de banda als carismàtics Taron Egerton i Colin Firth, per a incorporar a Ralph Fiennes, Harris Dickinson, Aaron Taylor-Johnson, Gemma Arterton o Rhys Ifans, per a guanyar-se la simpatia dels espectadors i, probablement deixar el camí aplanat per a noves produccions.
Inicialment, sembla un producte molt diferent del segell que el públic està acostumat, ja que es tracta d’un complex drama familiar que evoluciona fins a esdevenir en una trama d’espionatge amb trets atractius i amb detalls bèl·lics competents. Els girs de guió són atractius, però força inconnexos, perquè malgrat que tots els elements individualment brillen, en la unió es produeix una amalgama incoherent. A mesura que la trama avança mira de fixar i justificar una narrativa mediocre decorada amb unes escenes potents i aportant els elements bàsics pels quals Kingsman va esdevenir un èxit.
Per altra banda, es tracta d’una proposta atrevida, arriscada, interessant i necessària, ja que malgrat que la història té lloc a principis del segle passat, on la societat es caracteritzava per ser més sexista i racista que l’actual, el film tracta de capgirar això i dotar de privilegis a col·lectius més oblidats. Perquè el missatge principal del film és aquest: “Les persones amb privilegis han de donar exemple.” Una discussió al voltant de la qual gira una trama encapçalada per Ralph Fiennes (sagues Harry Potter o James Bond), el qual interpreta al duc d’Oxford i mira de seguir aquest lema.
Constantment es debat sobre com la societat està evolucionant cap a una millor, però encara queda molt a fer. Ara bé, els intents desesperats per complir amb tots els cànons que vol imposar i tots els ideals que cal mencionar, resulten un conjunt superficial i insípid, no tan rodó com les antecessores. Caldria verificar si aquesta era la intenció, la d’oferir un producte diferent i distanciar-se o simplement la reinvenció no ha estat tan encertada com s’esperava.
En definitiva es tracta d’una cinta entretinguda, amb unes grans escenes d’acció desenvolupades a la perfecció, ja que gaudeixen d’un desplegament tècnic ambiciós, pel qual val la pena el seu visionat. Però, també per saber combinar fets històrics bèl·lics amb sàtires i aventures, malgrat tenir instant on cau en la monotonia sap reflotar i aportar sorpreses, malgrat no mantenir el carisma i l’essència original.
Veredicte
El millor: la seva capacitat de sorpresa, de moments èpics i grans escenes d’acció impossibles, fan que sigui un producte d’entreteniment i diversió sense dubte.
El pitjor: el seu guió s’encalla amb un plantejament força confús i desconcertant. Costa entrar en la nova dinàmica plantejada i passa de la comèdia al drama molt ràpidament (potser és part del seu encant, però no deixa de ser confús per a l’espectador).
Nota: 7
