Ser el film inaugural d’un festival, sigui de renom o no, és sempre una gran responsabilitat ja que les crítiques hi posen totes les mirades i sempre sobresurt per sobre de la resta de programació. Al passat Festival de San Sebastián, Submergence va donar el tret de sortida a la 65a edició amb una rebuda força malaurada, que d’haver estat un film de qualsevol secció i no d’obertura no hagués tingut aquesta inspecció amb lupa. El proper 6 d’abril arriba a les cartelleres aquesta producció alemanya.
James More (James McAvoy) és un enginyer hidràulic que ha estat pres com a hostatge a Somàlia pels yihadistes, ja que sospiten que és un espia britànic. Danielle ‘Danny’ Flinders (Alicia Vikander) és una biomatemàtica que treballa en un projecte d’immersió a les aigües més profundes dels oceans per demostrar la seva teoria sobre l’origen de la vida al planeta. Un any abans James i Danny es van conèixer en un hotel aïllat de la costa atlàntica francesa, on tots dos preparaven les seves perilloses missions i és així com van conèixer l’amor de les seves vides. Ara separats, Danny inicia una altre missió d’alt risc al fons de l’oceà de Groenlàndia sense saber si en James està viu.
El primer acte es desenvolupa amb bon traç, una presentació impecable on els dos protagonistes desprenen un cert misticisme que reclama l’atenció de l’espectador. Ara bé, en breu es perd i tota l’essència captivadora s’esvaeix com si s’enfonsés sense opció a reflotar a la superfície. Els actors, Alicia Vikander (Tomb Raider o Ex Machina) i James McAvoy (Split o Filth) funcionen millor per separat, ja que entre ells no arriba a sorgir la flama d’enamorament que fa empatitzar amb ells i no ens acabem d’enganxar a les seves vides.
Cal destacar la banda sonora creada de la mà del bilbaí Fernando Velázquez, compositor de Lo Imposible o A Monster Calls, que clarament reflecteix una mirada que s’endinsa a les profunditats de l’oceà, i sap transportar i fer despertar els sentits, fins al punt de sentir una esgarrifança en sentir les notes. També les ambientacions han estat ben triades per l’equip i fa la sensació d’estar present al propi lloc. Potser el més important seria el missatge prometedor i esperançador del film, lluitant per la supervivència a base de cercar la llum dintre la màxima foscor i no perdre-la mai de vista.
El director Wim Wenders (Der Himmel über Berlin o Land of Plenity) fa una visió massa profunda i tediosa del que podria haver estat un film acceptable, sense assolir l’obra mestra, però explicar una història senzilla d’amor, entre dos persones dispars, pertanyents a dos móns, tampoc hauria de ser tant complicat, doncs és quelcom que s’ha vist en moltes ocasions i els productes han estat més satisfactoris.
En resum, està carregada d’abstractisme i pompositat, però sobretot d’una serietat innecessària constanment, que transmet una fredor excessiva. Val la pena veure de nou en acció al brillant McAvoy que realment sap trobar una pinzellada de llum dintre aquesta caòtica foscor.
Veredicte
El millor: L’actuació sublim i camaleònica d’en James McAvoy així com les localitzacions.
El pitjor: La trama en sí i la relació és insulsa, careix d’atracció, es perd en un oceà immens.
Nota: 5
https://www.youtube.com/watch?v=Y-Z7aaLTehU