Com a complement als articles “La ciència a la nova trilogia del Planeta dels Simis”, “La ciència a les pel·lícules clàssiques del Planeta dels Simis” i “Emprenedors i innovació a “El Planeta dels Simis””, dedicarem aquest a analitzar com en certa manera les pel·lícules clàssiques eren un reflexa de la societat del moment.
Els guionistes de la pel·lícula El Planeta de los Simios (Planet of the Apes, 1968) van ser el mític Rod Serling (guionista entre d’altres de la sèrie La dimensió desconeguda) i Michael Wilson, que de nou adaptava una novel·la de Pierre Boulle. El mateix guionista Michael Wilson (1914-1978) reconeixia en una entrevista que el tema principal de la pel·lícula era en realitat els conflictes humans. Recordem que Wilson no sortia acreditat com a guionista a pel·lícules com El pont sobre el riu Kwai (1957) o Lawrence de Arabia (1962) per estar a la llista negre del Senador McCarthy, i no es va poder reconèixer la seva feina fins vàries dècades després, fins i tot després de la seva mort. A la pel·lícula és molt evident el classisme a la societat dels simis, on tenim els orangutans a la classe política i judicial amb un perfil aristocràtic i noble, els ximpanzés com a intel·lectuals i científics i els goril·les com a militars i treballadors. A més els prejudicis entre els diferents estaments són clau al llarg de la trama. Aquesta representació al·legòrica i simplificada de la societat dels simis constituïa en realitat una crítica mordaç sobre la societat humana.
Vis des d’aquesta perspectiva el judici a l’astronauta Taylor cobra una altra dimensió. Si bé l’arqueòleg Cornelius raona des d’un punt de vista científic que l’humà trobat podria ser la baula perduda entre el primat sense evolucionar i el simi, l’actitud del Dr. Zaius és més propera a un judici inquisitorial, ja que avisa que l’humà no té drets i que els científics estan arriscant les carreres professionals i la reputació si continuen defensant aquest animal. Demanar treure-li la roba (per cert, primer nu de Charlton Heston al cinema) és un gest que es pot interpretar com d’humiliació i denigració del subjecte. Cal recordar que a la novel·la original tots els humans sempre van despullats, i sovint provoca la vergonya del protagonista qui es ruboritza quan ha de parlar amb els simis.
Aquest judici de la pel·lícula es veu per primer cop a les pantalles dels cinemes el febrer del 1968 en plena Guerra del Vietnam, i després de l’assassinat de John F. Kennedy (el 22 de novembre del 1963) i poc abans del de Martin Luther King (el 4 d’abril del 1968). Quan se sent al Dr. Zaius dir que “per a la majoria dels simis els humans semblen tots iguals”, que “els humans imiten tot el que veuen” o “calleu a aquest animal” pots també interpretar-ho a nivell polític, com les diferents classes socials interactuen entre si i com els líders exerceixen el poder. La resposta de Taylor no deixa d’anar també en aquesta línia: “De què em té por, doctor?”. D’entrada se’ns ocorre que pot tenir por que sigui correcte que existeixi una baula perduda i que, per tant, els rotllos sagrats que parlen de la creació dels simis no valdrien més que els pergamins en què estan escrits… alguna cosa trontollaria, suposo.
La broma proposada durant el rodatge pel mateix Heston i admesa pel director, roman com una imatge fotogràfica significativa del que està succeint al judici quan els tres orangutans de la taula del jutge imiten la figura de la llegenda japonesa dels tres micos savis i que es pot explicar de forma simplificada com: “No veure. No escoltar. No parlar.”, i que tradicionalment s’associa a no veure ni escoltar les injustícies i, sobretot, no denunciar-les ni fer res al respecte. Es pot ser més subtil?
De nou cal destacar la importància que Charlton Heston apostés per la pel·lícula i acceptés interpretar un paper llunyà del que era habitual veure’l: un actor que personifica l’heroi, la força i l’empenta queda en aquest cas despullat, arrestat i sotmès, en un paper molt dur físicament, esgotador per les corredisses i condicions de gravació, però també molt dur mentalment: en el monòleg inicial a la nau escoltem a una persona amargada amb la civilització, i minuts més tard el veiem defensant als humans, una antítesi que el mateix actor reconeixeria com un dels factors que el faria convèncer. I qui millor per emfatitzar el final de la pel·lícula que qui representa l’heroi americà es trobés destrossat un dels grans símbols dels Estats Units, quan l’emblema dels defensors de la llibertat es troba completament en ruïnes.
L’astronauta que apareixia fumant a la nau interplanetària (sí, fumant un puro a l’espai, reflex de l’època), apareixia de nou a la seqüela, en aquest cas com a secundari a l’inici i al final de la pel·lícula i amb una intervenció clau en el desenllaç. El pressupost de la pel·lícula Regreso al Planeta de los Simios (Beneath the Planet of the Apes, 1970) era la meitat de la primera, tenint en compte que els decorats de la ciutat dels simis eren els mateixos i que una part dels decorats dels mutants eren en realitat els escenaris de la pel·lícula Hello, Dolly! (1969) dirigida per Gene Kelly. També durant part del metratge sortien menys simis, la qual cosa abaratia els costos i seria la clau per a la tercera part (que només en sortirien tres de simis, i sense decorats nous, només recuperant a l’inici la maqueta de la nau original).
La subtil sàtira social de la primera part dona pas en aquest cas a una crítica més directa quan els simis es preparen per envair militarment la zona prohibida. És l’expressió d’una guerra innecessària recolzada per l’elit política i amb els joves ximpanzés que es manifesten amb pancartes mostrant el desacord, en una imatge semblant a la que es veien a les notícies sobre les manifestacions en contra de la Guerra del Vietnam, un paral·lelisme coetani intencionat.
De nou l’èxit impulsa una nova seqüela, Huida del Planeta de los Simios (Escape from the Planet of the Apes, 1972), malgrat que el mateix Heston havia suggerit el final apocalíptic de la segona per evitar que es pogués continuar. La solució passa per enviar tres simis al passat (aviat només serien dos) fins a l’actualitat, facilitant encara més poder dirigir-se directament als espectadors de principis dels setanta. El relat es presenta com una història d’amor amb final tràgic però de nou podem apreciar els contrastos de la humanitat: el comportament inhumà ple de prejudicis d’una banda i l’actitud compassiva, bondadosa i amable per una altra personificada en l’Armando, interpretat per l’actor Ricardo Montalbán, que amb el fet del rescat del nadó assegurava a la vegada la possibilitat que hi hagués una quarta part, com així va ser.
La quarta entrega La rebelión de los Simios (Conquest of the Planet of the Apes, 1972) ja no era adequada per a veure en família. L’acció esdevé amb César ja adult (fill de Cornelius i Zira i cuidat per l’Armando al circ), en una ciutat futurista governada per un opressiu estat policial. Una misteriosa plaga ha exterminat tots els gossos i gats de la terra, substituïts per micos ensinistrats i domesticats per servir com a esclaus… sí, esclaus. Assistirem atònits als maltractaments dels simis, al brutal procés d’ensinistrament o la subhasta d’esclaus, en un clar paral·lelisme amb l’esclavitud patida al continent americà i en una exaltació del valor del poder i la força envers els teus congèneres en una societat dictatorial de pensament únic.
Malgrat que la mateixa Fox es va autocensurar per no perdre el públic familiar, la violència final plasmada resultava inusitada respecte als títols anteriors, i mostrava de forma contundent una revolució l’objectiu de la qual era acabar amb la raça humana. La conseqüència seria rodar uns sagnants disturbis de rebel·lió, inspirats en els disturbis reals esdevinguts a Watts, un barri de Los Ángeles (Califòrnia), entre l’11 d’agost del 1965 i el 17 d’agost del mateix any, uns esdeveniments que deixarien desenes de morts i milers de ferits i detinguts, on una petita espurna va posar en evidència les grans diferències socials entre la població de raça negre i de raça blanca. El conflicte era ben present a la memòria dels Estats Units i el públic afroamericà es posava en peus als cinemes animant els simis, se sentien identificats amb la seva lluita i comprenien les seves accions, i reconeixien el dret no escrit de poder castigar els teus botxins.
De fet no es van poder veure al cinema del disturbis de Watts, malgrat que el conflicte racial i la violència era habitual a les estrenes de l’època, amb títols com Harry el sucio (Dirty Harry, 1971), Contra el imperio de la droga (The French Connection, 1971) o Las noches de Harlem (Shaft, 1971). La ciència ficció, un cop més, permet mostrar una realitat social d’una altra manera, afavorint el seu debat i l’anàlisi, i mostrant-lo des de diferents punts de vista, o des del punt de vista del que normalment no s’escolta.
El cinquè títol de la saga, La conquista del Planeta de los Simios (Battle for the Planet of the Apes, 1973), acabaria essent l’últim, a causa del carreró sense sortida on els mateixos creadors s’havien anant arraconant. Ens trobem en aquest cas en una societat postnuclear, on conviuen els simis i els humans. Les limitacions pressupostàries (menys simis, més humans, més plans tancats a la batalla, etc.), van condicionar notablement el rodatge. Cal destacar la presència a l’inici i al final de la pel·lícula de John Huston caracteritzat d’orangutan, i que torna de nou a la idea original de cercar grans actors i veus potents i recognoscibles. El to de la pel·lícula és més pacifista, i torna a cercar el públic familiar tenint en compte que la projecció de les tres primeres pel·lícules clàssiques a la televisió van tornar a disparar l’èxit de la saga, la qual cosa va catapultar una gran producció de tot tipus de merchandising, i va convertir la saga en tot una icona de la cultura popular.
La mort del productor Arthur P. Jacobs no li va permetre veure la sèrie de televisió amb la que ell tant havia somiat: El planeta de los simios (Planet of the Apes, 1974), que només va tenir una temporada per les baixes audiències. Però no va ser així en el públic infantil, la qual cosa va afavorir la producció d’una sèrie animada: Retorno al Planeta de los Simios (Return to the Planet of the Apes, 1975-1976). La sèrie també va durar una única temporada i, a diferència de la resta de la saga, en aquest cas els simis vivien en una societat altament tecnificada, amb cotxes i avions a semblança dels simis que apareixien a la novel·la original de Boulle del 1963.
És evident que no es poden mostrar gaire idees de ciència ficció sense tenir els mitjans per poder fer-ho, així que entenem que les llicències preses en l’adaptació del llibre original eren obligades i això va marcar tota la saga. Ens hem de felicitar que malgrat això no es perdés el sentit crític del llibre que al cap i a la fi no deixava de ser una reflexió sobre el que ens fa humans i el que no. En certa manera hi podem veure un paral·lelisme amb el llibre El pont sobre el riu Kwai quant a la reflexió de la bondat i la maldat, de les proeses i dels gestos que marquen el devenir de la humanitat. Es demostra un cop més com la ciència ficció pot ser un instrument adequat per tractar assumptes controvertits sense haver de presentar-los explícitament perquè, en realitat, es troben lleugerament camuflats.
