A la passada edició del Festival de Sitges es va projectar dins la Secció Oficial el film Sea Fever (Contagio en alta mar), que arriba aquesta setmana a les cartelleres. Es tracta d’una producció irlandesa dirigida per Neasa Hardiman, la qual fa el salt a la gran pantalla després de participar en diversos projectes com Inhumans o Jessica Jones. En aquesta ocasió la cineasta signa un drama de terror amb pinzellades d’intriga combinades amb la ciència-ficció i amb ressons dels films clàssics d’aventures marines. La trama ens situa en una embarcació pesquera irlandesa que perd el rumb en alta mar. La seva tripulació s’haurà d’enfrontar a una estranya infecció que prové d’una fortuïta trobada amb una criatura submarina d’origen desconegut, la qual acaba contaminant el seu sistema d’aigua potable amb uns paràsits molt agressius.
El film parteix d’una premissa molt interessant i es desenvolupa amb una narrativa clara i concisa, capaç de transmetre la tensió i, a la vegada, afegir connotacions ecologistes. El suspens el sosté correctament sense recórrer als clàssics jump scares ni a escenes d’acció vertiginoses amb plans foscos o càmera en mà, que acaben molestant més que aportant res a la història. Per això construeix un escenari claustrofòbic en què es van movent els personatges i centra tota l’atenció en ells mateixos. Això és complementat per unes actuacions sòlides i creïbles que saben moure’s bé dins l’entorn tant del vaixell com dins del mar amb la criatura.
Durant gran part del metratge agafa un to massa seriós, fregant el documental i centrat en la figura de la jove biòloga marina, la qual té molts problemes per relacionar-se amb la resta de companys. El seu paper hauria de ser el més important, però acaba fent aigües per tot arreu, ja que pren decisions molt distants a les que s’haurien de prendre a la vida real. La seva praxi no té cap mena de justificació científica i menys la seva postura de “salvadora del món”. La producció hauria d’haver fet un enfoc més tirant cap a l’estil de les monster movies i evitar les escenes lentes i avorrides per poder prescindir d’aquest posicionament, ja que tanta seriositat no encaixa dins el perfil.
Es tracta d’una producció de baix pressupost que ha sabut tractar amb certa humilitat les carències i desenvolupar una criatura senzilla però alhora fascinant i molt completa, la qual acaba sorprenent i deixant imatges molt vistoses i contrastades entre la foscor de l’oceà i la fluorescència que emet el monstre. En aquest sentit, s’ha inspirat en característiques reals que tenen algunes espècies d’animals marins com les meduses o els cefalòpodes. A més, ha integrat de manera curiosa el parasitisme, combinant la dispersió, la reproducció i els efectes que solen provocar aquesta mena de paràsits, sempre amb certes llicències pròpies.
En definitiva, es gestiona bé entre el terror psicològic i les connotacions ecològiques, però no acaba de ser interessant i tira per terra tot el que ha anat construint activament. És prou entretinguda i en certs punts recorda clàssics de terror com The Thing (John Carpenter, 1982) o Alien (Ridley Scott, 1979), però potser li hagués calgut més mala llet i deixar de banda l’excés de dramatisme i un final convencional sense cap mena de sorpresa.
Veredicte
El millor: La idea és pertorbadora, interessant amb un elenc sòlid i compta amb una direcció efectiva.
El pitjor: Acaba embarcant-se amb una narrativa tòpica i un final fluix i massa convencional.
Nota: 6
