Una de les sèries que han vist la llum recentment a la plataforma streaming HBO és Run, que compta amb la direcció i guió de Vicky Jones, encarregada juntament amb Tony Grech-Smith de l’obra de teatre Fleabag, la qual compta amb una adaptació per televisió. La interpretació recau sobre l’actriu Phoebe Waller-Bridge, tant a televisió com teatre i exerceix un paper secundari a Run i, també, assumeix el rol de productora.
La ficció se centra en Ruby Richardson (Merritt Wever), una dona casada que porta una vida monòtona fins que, un dia quan està apunt d’entrar a classe de ioga, rep un missatge de text al telèfon amb la paraula “RUN” (corre) de Bill Johnson (Domhnall Gleeson), el seu ex de la universitat. Ambdós van pactar en el seu moment que, si un dels dos enviava aquest missatge a l’altre abandonarien tot i escaparien junts. Així doncs, comença una carrera a contrarellotge cap a l’aeroport per arribar a Nova York i agafar un tren on hi ha en Billy.
La sèrie, que consta de 7 capítols d’uns 30 minuts de durada, barreja romanticisme, comèdia, drama dins d’una espiral d’intriga que va evolucionant i complicant-se a mesura que avança la història. Va arribar a la plataforma el passat 13 d’abril i cada setmana s’ha anat estrenant un capítol. Malgrat la gran oferta de sèries que hi ha enguany a totes les plataformes, aquesta és de les poques que esperava a veure el mateix dia de l’estrena setmanal. Per què ha captat la meva atenció per sobre d’altres? Doncs, perquè desprèn frescor, és divertida, emocionant, ofereix una trama força original, però sobretot per la química que desprenen els personatges. Els actors fan un paper que des del primer instant et transmeten tot el que ells senten sense gairebé necessitat de paraules. Aquesta màgia té lloc en només 30 minuts i, en finalitzar se’n necessita més, saber el perquè de la situació que estan vivint.
El ritme que es destil·la des del primer instant és trepidant, sense angoixar, però es manté al llarg de tota la temporada i va incorporant pinzellades de tensió i incertesa just abans d’acabar cada capítol. Els sentiments que existeixen entre ells no demostren sensualitat constant, ja que la construcció també deixa lloc a la reflexió i a capacitat de raonar de l’espectador sobre certes decisions que prenen. A la vida s’ha de dilucidar entre un seguit de camins i, sovint, triar-ne un requereix deixar de banda les conseqüències que això pot repercutir en el futur, ja que arriba un punt de no retorn. Amb aquesta base es cimenta la base psicològica de tots dos protagonistes: ja no són adolescents i la seva maduració ha de valorar constantment el que fan o podria ser massa tard. Al seu interior es respiren pors amagades però també un desig de canviar-ho tot, un bocí d’esperança sostingut en un anhel de passar pàgina i deixar enrere la vida anterior. La percepció sobre una realitat camuflada amb mentides o emmascarada d’informació rellevant serà una de les coses que hauran de fer front. Però no serà fàcil, ja que hi ha una sensació de culpa constant i d’avergonyir-se de qui és qui realment.
En definitiva, es tracta d’una sèrie interessant que es pot veure tota seguida en 3’5 hores i que no deixarà a ningú indiferent. Ara bé, aquesta primera temporada s’ha fet molt curta i deixa diverses trames per explicar. Esperem que la renovin per una segona temporada, tot i que la seva creadora va deixar de manifest que, els últims minuts diuen molt sense haver-ho d’explicar al detall i l’espectador pot esbrinar el que hi podria passar i el per què de tot plegat.
Veredicte
El millor: La química que hi ha entre els dos protagonistes és impressionant.
El pitjor: Comença amb una trama molt potent i es desinfla una mica cap al final.
Nota: 7
