La pel·lícula està basada en la vida real de Melita Norwood, la qual s’ha anomenat Joan Stanley, i va ser l’espia britànica que va passar més temps al servei de la KGB. Dirigida pel britànic Trevor Nunn (Lady Jane o Twelfth Night) a partir d’un guió de Lindsay Shapero (Royal Wives at War o Enid) la trama està inspirada en la novel·la homònima de Jennie Rooney. Després del seu pas per la darrera edició del Festival de Cine de Sant Sebastián, l’actriu Judi Dench va ser guardonada amb el Premi Donostia i, a part va presentar la pel·lícula sota el títol, Red Joan.
La història biogràfica se centra en Joan Stanley, una encantadora dona gran que mai ha aixecat cap tipus de sospita al barri on viu tranquil·lament. Un matí, diversos agents de l’MI5 entren a detenir-la, acusada de proporcionar informació a la Rússia comunista. Durant l’interrogatori, Joan recorda el 1938, quan estudiava Física a Cambridge i es va enamorar d’un comunista, Leo Galich. Durant la II Guerra Mundial va haver de triar entre el seu país o salvar el món d’una catàstrofe nuclear.
Es tracta d’un thriller que narra un fet històric i va directament al quid de la qüestió. La protagonista comença a explicar com va ser la seva vida anys enrere, quan era jove. La narració és convincent i es proporcionen tota mena de detalls sobre el que va passar i com, però la manera amb què es va desenvolupant és insípida, li manca ritme constant i molta ambició, denota que està feta de manera acadèmica i que no s’arrisca. És cert, que no estem davant del clàssic film d’espionatge amb moltes escenes d’acció, ja que s’ha d’aproximar a la realitat, però hagués estat millor amb més intriga i diàlegs no tant fútils.
Cal destacar les actuacions de les dues protagonistes, tant Judi Dench (Murder on the Orient Express o Skyfall) com Sophie Cookson (Kingsman o Greed), que es fiquen a la pell de la Joan Stanley en la seva versió gran i jove, són magnànimes i sostenen tota la pel·lícula, estan impecables. També està ben cuidada l’ambientació, el vestuari, la banda sonora de George Fenton, tot està envoltat d’una tendresa exemplar. La direcció és a càrrec de Trevor Nunn (Lady Jane o Noche de Reyes), el qual tendeix a tenir cura de les pel·lícules, ja que desenvolupa una cada 10 anys aproximadament.
Així doncs, es tracta d’un film bastant descafeïnat on es podria suplir la manca d’acció amb més dosis d’intriga i suspens, però s’arrossega per seguir el guió al 100%. El conjunt és agradable i recomanable per descobrir una part de la història britànica, malgrat que podria ser més convincent.
Veredicte
El millor: Les actuacions d’ambdues protagonistes, així com el fet històric que dona a conèixer.
El pitjor: La manca de ritme i d’acció, fan que sigui bastant tediosa.
Nota: 6
