El cineasta català Jaume Collet-Serra (Jungle Cruise o The Shallows) va dirigir el 2009 la cinta de terror The Orphan protagonitzada per una jove Isabelle Fuhrman (The Novice o The Hunger Games), que es ficava sota la pell d’una jove òrfena de rostre angelical que conquista els cors d’un matrimoni que acaba de perdre el seu nadó. Quan la nena arriba la casa de la família comencen a tenir lloc fets estranys i s’adonen que amaga un terrible secret que ho canviarà tot. Aquest 9 de setembre arriba a les pantalles Orphan: First Kill de la mà del director William Brent Bell (saga The Boy o Devil Inside) i distribuïda per Diamond Films España. Han transcorregut 13 anys perquè arribi la preqüela d’aquesta pel·lícula en la qual es revelarà l’origen de l’assassina en sèrie més dolça.
La trama se situa dos anys abans de la història original i ens presenta a Lena (Isabelle Fuhrman), la qual aconsegueix escapar del psiquiàtric rus on estava reclosa i viatja als EUA, fent-se passar per la filla desapareguda d’una família ben posicionada. Però, la seva nova vida com a Esther no resulta com ella esperava i s’enfrontarà a una mare que protegirà a la seva família a qualsevol preu.
La pel·lícula parteix de la base que tothom coneix la història de la protagonista i és que la nena és en realitat una dona de 33 anys que pateix hipopituïtarisme, un estrany trastorn hormonal que va atrofiar el seu creixement físic, això provoca un nanisme proporcional i manté el seu aspecte com el d’una nena d’uns 10 anys. L’espectador que no ho sap, s’acaba assabentant al cap de pocs minuts, ja que aquest no és el factor sorpresa d’aquesta cinta i va més enllà. Una de les coses que més sorprèn és que al moment en què es va estrenar la primera producció, l’actriu tenia 12 anys i actualment en té 25 i no s’ha volgut recórrer al CGI per a rejovenir-la, tan sols un filtre per a suavitzar les faccions, això ho fa força creïble i no desentona tant. Però quelcom que sí que resulta força estrany és el joc d’alçades, ja que constantment es busquen plànols i perspectives inversemblants, per fer creure a l’espectador que ella realment té 10 anys. El seu ús abusiu resulta pesat i treu desvia l’atenció de la narrativa.
En aquesta ocasió s’allunya força del thriller de terror i s’acosta a un terror on la comèdia hi és més present i que se sustenta en un gran percentatge en les actuacions dels seus protagonistes, sobretot en les femenines; un fet que fa pensar en què amb els anys les dones han esdevingut les veritables protagonistes del gènere i sobre les que cau el pes de la supervivència a qualsevol preu.
Es tracta d’un film entretingut, amb una narrativa més que correcte on es troben a faltar escenes sanguinolentes i que sembla estar enfocada a seguir la mateixa dinàmica que la seva predecessora. Una correcta decisió és el fet que precisament en aquest punt, on sembla decaure i ser anodina, agafa embranzida i es produeix un gir argumental molt rocambolesc i divertit, moment en el qual l’espectador pot seguir-li el joc o abandonar-lo per surrealista. Des d’aquest moment, la cinta agafa un ritme on no l’acció no decau i el tercer acte és una bogeria molt plaent.
Així doncs, en conjunt es tracta d’una obra entretinguda, que gràcies a l’esbojarrat plot twist agafa de nou les regnes per a sorprendre i ho fa recolzant-se en les interpretacions femenines, malgrat les sobreactuacions en certs moments. Ara bé, el guió té moltes incongruències i s’abusa en excés dels filtres de difusió, que fan les escenes com difuminades i els donen un aspecte de telefilm innecessari.
Veredicte
El millor: manté l’essència de la seva predecessora i aporta una narrativa diferent amb un plot twist inesperat. Cal destacar les actuacions femenines i el to divertit que acaba desenvolupant-se al segon acte.
El pitjor: el gir de guió és interessant, però realment força inversemblant. El fet de voler estar demostrant constantment l’alçada inferior de la protagonista respecte als altres personatges fa poc raonable i creïble, a més de forçar molts plànols i perspectives.
Nota: 6
