El cineasta català Dani de la Orden (Barcelona, 1989) ha trobat, a la seva curta edat, la manera de tractar temes controvertits d’actualitat mitjançant la comèdia dramàtica o romàntica. D’aquesta manera s’ha consagrat com un dels directors del moment i dels més prolífics, ja que des que va estrenar el 2013 Barcelona, nit d’estiu, cada any ha portat a la gran o petita pantalla alguna producció o, fins i tot, dues. Sense anar més lluny al llarg d’aquest any arribarà a la gran pantalla Mamá o papá i tot just acaba d’estrenar a la plataforma streaming Netflix Loco por ella. En aquesta cinta mira de combinar els dos vessants que l’han acompanyat al llarg de la seva carrera i desenvolupa una comèdia romàntica que mira de normalitzar les malalties i trastorns mentals i ho aconsegueix.
“No podria fer comèdia sense entendre les motivacions dels personatges”
Després de conèixer i passar una nit amb la Carla (Susana Abaitua), la noia dels seus somnis, l’Adri (Álvaro Cervantes) descobreix que s’ha escapat d’un hospital psiquiàtric. Bojament enamorat i disposat a fer el que sigui per tornar-la a veure, ell decideix internar-se com a un pacient més amb la finalitat de conquistar-la. A més, ell és periodista i aprofitaria l’ocasió per escriure un reportatge amb profunditat per a la revista on treballa. Però, una vegada és a dins, descobreix que la seva història d’amor no és com s’esperava i que sortir d’allà no és tan senzill com entrar-hi.
El gènere de les comèdies romàntiques sol relacionar-se amb pel·lícules entretingudes, amb les quals passar una estona agradable i que poc es desmarquen entre si, acumulant clixés i deixant poc joc a la imaginació, ja que solen tenir un patró ben definit i que en rares ocasions despunta. Ara bé, està demostrat que funcionen tant a la gran com petita pantalla i que tenen el seu nínxol molt ben instaurat, per això cada any en trobem diverses. Un altre punt a favor és que solen ser produccions econòmiques i més senzilles de dur a terme si es comparen amb el gènere fantàstic o de ciència-ficció. Però també tenen en contra que solen estar relegades a un segon pla i no solen tenir-se en compte ni per la crítica ni pels premis.
És per això que quan una d’aquestes aporta quelcom extra, fàcilment crida l’atenció i val la pena tenir-la en compte. Loco por ella n’és una i sap integrar a l’equació un tema de problemàtica actual com són les malalties mentals i fer humor sobre elles sense faltar el respecte a ningú, és més, les normalitza a un punt que seria el correcte a la societat, ja que hi ha trastorns que estan més presents del que la població creu.
En definitiva, es tracta d’un film entretingut, simpàtic, amb un elenc carregat de personatges carismàtics que deixa en dubte tot el que es coneix sobre les malalties mentals i les normalitza a un punt en què l’espectador se sent còmode. A més, sap anar directament al gra sense divagar en qüestions que van més enllà de l’acceptació personal.
Veredicte
El millor: La gran capacitat que té per tractar temes controvertits dels quals costa parlar en societat. A més, hi ajuda la química entre els protagonistes i la correcta construcció que tenen la resta de personatges, gràcies a les actuacions d’un elenc triat a consciència.
El pitjor: En alguns perds la noció del que pretén explicar i se centra de ple en la història romàntica, sense treure profit al ventall de possibilitats de què disposa amb la resta de personatges secundaris.
Nota: 7
