El Festival de Sitges cada any presenta diverses produccions interessants a tenir en compte, que acaben per sorprendre a l’espectador. Una d’aquestes propostes ha estat Lamb, la cinta islandesa dirigida per Valdimir Jóhannsson i protagonitzada per Noomi Rapace (The Trip o Seven Sisters) i Björn Hlynur Haraldsson (sèrie The Witcher o Eurovision Song Contest: The Story of Fire Saga). La cinta va rebre el Premi a l’Originalitat al Festival de Cannes dintre de la secció Un Certain Regard i el Premi a Millor Pel·lícula i actriu protagonista per a Noomi Rapace al Festival de Sitges. Aquest divendres, 26 de novembre, arriba a la gran pantalla de la mà de Vértigo Films.
La trama se centra en un matrimoni sense fills que viu aïllat a les muntanyes amb el seu ramat. Un dia una de les ovelles té un xai estrany i la parella decideix quedar-se’l i criar-lo com si fos seu. El potencial de crear una família els porta molta felicitat, però també se’ls pot girar en contra.
Lamb és una cinta que combina diversos gèneres com l’intriga, el drama o la comèdia entortolligats per un folk horror orquestrat per un ritme nòrdic i una estètica freda, però que llueix una fotografia impecable. Tota aquesta amalgama junt amb unes interpretacions sublims, en especial la que realitza Noomi Rapace converteixen una història, a priori apta només per a un públic amant de les rareses, en una joia sòlida amb capacitat per a capturar la mirada de la resta d’espectadors. Ara bé, a mesura que avança la narrativa la seva atmosfera esdevé inquietant i pertorbadora.
El cineasta Valdimir Jóhannsson ofereix una experiència angoixant i tensa des del primer minut, ja que sap com capturar l’essència del seu relat i transmetre’l d’una manera directa i efectiva. Els plànols de presentació evoquen molt sentiment, però també drama, sense esmentar res de què ha succeït anteriorment en l’ambient es respira tristesa, rutina, però també amor i esperança. A més, compta amb molt pocs diàlegs, ja que les mirades dels personatges ho expressen a la perfecció el que volen dir. Però també amb la de les mateixes ovelles, ja que acaben per transmetre dolor i una sensació aclaparadora d’angoixa i nerviosisme.
Es tracta d’una obra intimista sobre la maternitat en tots els seus vessants, des de la tràgica per la pèrdua fins a la felicitat de tenir un nounat a la vida. Però també sobre les famílies disfuncionals i els problemes als quals s’han d’enfrontar dia rere dia, tant en la seva intimitat com en l’exterior. El drama rural es va construint a un ritme pausat que va retratant la solitària vida dels grangers. Es divideix en capítols que van aportant en cadascun més detalls sobre els fets estranys que estan tenint lloc i revelen el misticisme deixant de banda tota normalitat palpable en l’ambient.
En definitiva es tracta d’una producció sòlida, sensorial i mística, que sap transmetre tensió dins el peculiar estil narratiu. Però també és capaç de sorprendre amb pinzellades d’humor i encaixar les seves extravagàncies amb l’angoixa i el drama. Gaudeix d’una construcció efectiva i fascinant amb uns efectes visuals creïbles i que funcionen a la perfecció dins la seva ambigüitat.
Veredicte
El millor: tota ella en general és una meravella i eclipsa des del primer minut.
El pitjor: és probable que el públic convencional no entri en les seves rareses.
Nota: 8
