Els cineastes, Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga, que ens van sorprendre amb Loreak (2014) i després amb Handia (2017) tornen a la càrrega al Festival de San Sebastián amb un film commovedor capitanejat per Antonio de la Torre i Belén Cuesta. La trinchera infinita és una història dramàtica basada en fets reals que se situa durant la Guerra Civil i la postguerra espanyola. Al seu pas per la 67a edició del festival ha competit en Secció Oficial va obtenir la Concha de Plata a Millor Direcció i el Premi del Jurat a Millor Guio, així com també el Premi Feroz Zinemaldia, otorgat per periodistes i crítics acreditats al certamen i Menció Especial als Blogos de Oro.
La trama se centra en una parella de recent casats, la vida dels quals es veu amenaçada una vegada esclata la Guerra Civil a Espanya. Amb l’ajuda de la seva dona Rosa, Higinio decidirà amagar-se sota un forat cavat a casa seva com a amagatall provisional, en el moment que és perseguit per als nacionals. Les pors a les represàlies i l’amor que senten un per l’altre, els condemnarà a un tancament que es prolongarà al llarg de més de tres dècades.
El guió del film està basat en l’existència dels anomenats “talps”, alguns dels quals mai van aconseguir sortir dels forats on es van amagar i d’altres s’hi van passar mitja vida. Com que es tracta d’un tema espinós, era complicat mostrar una realitat sense caure en el drama excessiu o la reiteració i, per consegüent, en l’avorriment. Però aquest no és el cas, ja que tota la pel·lícula està rodada amb afecte i mestratge, tractant amb molta sensibilitat una història intimista i protagonitzada per una parella que destil·la professionalitat i química. Tot i que la seva durada pot resultar excessiva i en alguns punts irregular, el conjunt és brillant i enlluernador.
La mirada que desenvolupa sobre la Guerra Civil és un reflex sobre la dolorosa manera de viure que va patir gran part de la població i que, no només s’estén al període de guerra, també a la posterior instauració del franquisme. Amb el pas del temps les batalles van finalitzar, però la confrontació d’ambdós bàndols no i la repressió obliga a prendre mesures extremes per evitar les fortes represàlies i conseqüències dels seus actes. Amb uns primers 15 minuts carregats de frenesí, dinamisme, violència i pors que inclouen la cruenta persecució, la pel·lícula agafa un to més personal i dona pas a un ritme que frega la poesia. Des del petit forat, ell observa com el seu entorn va canviat però les seves pors romanen immutables, fet que dona pas a la resignació i acomodació. Transmet la claustrofòbia amb la que hi viuen els seus protagonistes, la seva angoixa, desesperació i vulnerabilitat front el sistema.
No es tracta d’un llargmetratge senzill de pair, és dens, però només el fet d’envalentonar-se a realitzar una aposta cinematogràfica d’aquesta temàtica, ja és una estimulació més que suficient. Si a això hi aafegim que l’ambientació i la factura són impecables, que tant Antonio de la Torre com Belén Cuesta mereixen guanyar tots els premis als quals els nominin, ja que la seva actuació és esplendorosa i que el guió frega la perfecció, el seu visionat és altament recomanable.
El millor: Les interpretacions dels dos protagonistes són de gran nivell i mereixen el Goya.
El pitjor: Els 147 minuts poden fer feixuc el seu visionat.
Nota: 8
