Al Festival de San Sebastián l’actor argentí Ricardo Darín va rebre el premi Donostia, en reconeixement a la seva trajectòria cinematogràfica, en especial a Sud-Amèrica. L’any 2015 ja va obtenir la Concha de Plata per la seva interpretació a Truman. A més, aprofitant la visita va presentar el film La Cordillera (The Summit), un drama polític i familiar que narrarà el procés pel qual passa el personatge.
La història es focalitza en una cimera de presidents llatinoamericans a Xile, on es defineixen les estratègies i aliances geopolítiques de la regió. Hernán Blanco (Ricardo Darín), el president argentí, viu un drama polític i familiar que el farà enfrontar-se als seus propis dimonis. Haurà de prendre dues decisions que podrien canviar el curs de la seva vida tant en l’ordre públic com el privat: per una banda, una complicada situació emocional amb la seva filla i per l’altra, la decisió política més important de la seva carrera.
La pel·lícula està carregada d’una atmosfera fosca, que es va enfosquint i tornant tèrbola a cada instant. La trama es va definint a cada plànol i posicionant amb els personatges en el bàndol que els pertoca. La música que acompanya cada escena té un component inestable. Tot es va definint com si d’un trencaclosques es tractés i es van donant els detalls enmig d’un laberint conformadament estrany. La fotografia i els emplaçaments són meravellosos, mostren unes vistes de la serralada d’infart, que acaben angoixant per l’efecte de les corbes a la carretera i els penyasegats que es veuen.
La resolució és molt dubtosa i inacabada deixant un final obert que es pot interpretar seguint dues vessants i interpretant les cartes que deixen sobre la taula. Però sobretot, amb moltes trames i subtrames que s’han anat manifestant i finalment queden aïllades sense explicació. Es pot interpretar de manera onírica, com un reflex del que té lloc a nivell polític i com afecta l’ambició, la fam de poder, la manca de sentiments, però sobretot la fredor a l’hora d’actuar i canviar el versemblant.
Les actuacions són molt correctes, destacant la del protagonista Hernán Blanco amb Ricardo Darín (Truman o Wild Tales) al capdavant i Dolores Fonzi (Black Snow o The Film Critic) al paper de la seva filla, que tenen un vincle familiar estrany, contaminat, tot i que procuren mantenir-se units, malgrat les posicions en les quals es troben. Sorprèn positivament l’aparició de Christian Slater (Nymphomaniac o True Romance), fet que podria suposar el pas de l’argentí cap al cinema americà.
En definitiva, es tracta d’un film recomanable per als aficionats a la política, al thriller i al drama decorat com si d’una atmosfera de Hitchcock es tractés; però no arriba allà on es proposa o vol assolir. Ara bé, podria ser totalment basat en fets reals per la proximitat amb la situació mundial dels nostres representats.
Veredicte:
El millor: L’ambient que es respira i la tensió que transmet atrapa a l’espectador, a més, Darín fa una actuació impecable, així com la seva filla.
El pitjor: Deixa molts fronts oberts que no acaba de tancar i a estones es pot fer tediosa pel seu ritme i temàtica, situada gairebé al mateix emplaçament.
Nota: 6
