El 1995, el cineasta Joe Johnston va presentar el film Jumanji protagonitzat pel desaparegut Robin Williams. Es tractava d’una aventura familiar centrada en un joc de taula màgic i molt antic en què 25 anys enrere un jove Alan Parris va quedar atrapat. Gràcies a la partida que inicien dos nens és alliberat, però, juntament amb ell, també s’allibera una estampida d’animals salvatges. Després d’aquesta premissa tan fantàstica, era estrany que no se n’hagués fet una seqüela. El 2017, es va dur a terme Jumani: Welcome to the Jungle de la mà de Jake Kasdan, mirant d’adaptar el concepte de l’original però canviant el tauler de joc per un videojoc, el qual acaba absorbint els protagonistes i els converteix en avatars de personatges arquetípics. Tot i que deixava la nostàlgia singular, va aconseguir crear una comèdia d’aventures per a tota la família simpàtica i prou entretinguda, sense entrar en detalls sobre el surrealisme que destilava. Tant sols dos anys més tard, arriba la seqüela directa d’aquesta producció anomenada Jumanji: The Next level.
En aquesta ocasió, els protagonistes tornen al joc, però els seus personatges anteriors s’han intercanviat entre si, el que ofereix un situació curiosa: els mateixos herois però amb diferent personalitat. Però on és la resta de l’equip? Els participants només tenen una opció: jugar una vegada més a aquesta perillosa partida per arribar a resoldre el problema que afecta i descobrir què està passant a Jumanji.
Abans del visionat podria esperar que aquesta seqüela estaria per sota de la seva antecessora, però malgrat fer servir la mateixa fórmula aconsegueix igualar-la en entreteniment i comèdia. Probablement, amb la primera part tenia cert rebuig per deixar de banda l’essència que em va captivar de petita, però en veure-la vaig acabar simpatitzant en certa manera amb els protagonistes, fet que deixa de manifest que, a la seqüela, ja estigui familiaritzada amb ells i les seves característiques. A més, el detall d’introduir nous personatges i intercanviar els rols, incrementa la dosis d’humor, ja que després de conèixer-los en certes situacions, ara es genera una dosi de surrealisme superior.
El film parteix d’un guió molt semblant a l’anterior: els personatges que entren a Jumanji han d’anar superant les proves, sense exhaurir les vides, per tal de resoldre el conflicte i poder sortir al món real de nou. Ara bé, es dona un input de comèdia i deixa una mica de banda l’acció, relegant l’acció en menys ocasions però més intenses. En part, això beneficia al conjunt, però el joc dels canvis de rols es dilata molt en el temps i remarca els mateixos gags que acaben fent-se pesats. La frescor que processava la primera entrega, acaba marginada per la carència d’originalitat, però és probable que no s’hagin volgut arriscar i han anat per la via fàcil: la de crear un producte merament per tal que el públic gaudeixi en família sense més pretenció.
Un dels punts forts del film és la qualitat del CGI, ja que denota millores de disseny de les criatures i de la integració dels personatges amb l’escenari. També cal destacar l’actuació dels actors, ja que amb certs gestos podem identificar quin protagonista alberguen al seu interior, un detall a destacar que millora la diversió.
Així doncs, es tracta d’una pel·lícula entretinguda, que no sorprèn, però que en el seu conjunt global acaba sent correcte. El factor sorpresa queda relegat a un segon pla i tota la trama és molt previsible.
El millor: El canvi de rols dels personatges afegeix un toc de diversió extra i el conjunt, es prou entretingut.
El pitjor: No deixa de ser més del mateix que l’anterior i amb menys acció.
Nota: 5
