El film Frozen es va estrenar l’any 2013 i de seguida va esdevenir un èxit tant per a la crítica com per al públic. a A hores d’ara, segueix sent el film animat de més èxit fins al moment, ja que va recaptar més de 1.200 milions de dòlars a tot el món amb un pressupost inicial de 150 milions de dòlars. També va guanyar dos Oscars com a millor pel·lícula d’animació i el de millor cançó original. Van sorgir fans de totes les edats que encara gaudeixen amb les cançons, tal com va succeir amb el single oscaritzat Let It Go que molt abans ja era un fenomen cultural. Era d’esperar que tard o d’hora arribés una seqüela centrada en les germanes Elsa i Anna, tot i que per part de Disney van trigar un cert temps a anunciar-la i posar-la en marxa. Ara ens arriba a les pantalles també en llengua catalana un dels films més esperats de l’any de la mà dels cineastes Chris Buck i Jennifer Lee, la qual també s’encarrega del guió.
La primera part, inspirada de forma lliure en el conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen, va deixar les expectatives molt altes i Disney havia d’oferir en aquesta una nova història original i que completés el trencaclosques amb el que s’havia explicat abans, així com acabar de concloure fets que havien quedat en l’aire. El resultat final ha estat un èxit, ja que en aquesta ocasió se’ns presenta una història més fosca i madura, sense obviar el toc còmic i infantil que la caracteritza.
La trama ens situa de nou a la vida de les dues germanes, Elsa (Idina Menzel) i Anna (Kristen Bell), de les quals sabem que són molt diferents, però que el seu amor és veritable. En aquesta nova aventura, hauran d’enfrontar-se a la natura per tal de salvar el seu regne: Arendelle. Elsa sent una veu que la crida i juntament amb els seus companys, Kristoff (Jonathan Groff), Sven, Olaf (Josh Had) i Anna, posen rumb a un bosc encantat del qual els va parlar de petites el seu pare. Totes dues realitzaran una cerca al seu passat per tal d’entendre la raó per la qual són tan diferents i l’origen dels poders de l’Elsa.
El film dona el tret de sortida amb un conjunt de records i flashbacks, per tal de situar-nos en la història i donar-nos apunts de fets que, fins ara, desconeixíem. Ràpidament comencen diverses escenes d’acció combinades amb noves cançons interpretades pels protagonistes (seguint l’estela de la predecessora quant a números musicals). Tot això fa que el ritme vagi en augment a mesura que avança i situant els personatges en diferents moments de risc per mantenir la tensió. A més, el conjunt es desenvolupa amb misteri i fascinació, ja que es va donant molta informació nova que fins al final no es resoldrà. En aquest punt, es torna complexa i és difícil entendre cap a on va, fet que pot fer que els nens desconnectin. Per sort, Disney ho té sota control i intercala escenes divertides protagonitzades especialment per Olaf, així com demostracions impressionants de la màgia d’Elsa.
Per altra banda, es dona un pes molt important a les històries i llegendes nòrdiques, denotant l’esforç que hi ha hagut darrera per tal d’esbrinar detalls sobre la seva cultura i tradicions. També es juga amb la màgia dels quatre elements com el foc, l’aire, la terra i l’aigua, a part del que ja havíem vist amb el gel. Cal esmentar que també es deixa de banda els colors freds del blanc i el blau, típics de paisatges nevats i gelats, per donar pas a una paleta que incorpora colors més vius i escenaris més diversos, així com paisatges de tardor.
Un dels punts forts del film és la seva banda sonora, ja que compta, de nou, amb cançons amb força i personalitat disposades a ficar-se al nostre cap durant un llarg període de temps. El protagonisme amb els temes està dividit, ja que tot i que l’Elsa té el tema principal Into the Unknow (que seria l’equivalent al Let it go), la seva germana té una cançó més fosca i depressiva, ja que el personatge ha evolucionat i s’enfronta a realitats de la vida. Tot i que manté el seu esperit jovial, es veu un canvi respecte l’anterior versió. Per contra, la seva parella, en Kristoff té una cançó molt divertida per com està rodada, ja que es tracta d’una balada rock i recorda a un videoclip clàssic dels anys 80.
Malgrat les novetats i la potència de la història, no arriba a fer-se pesada, però si que trobo un punt en què es fa un pèl feixuga cap al final, ja que recau en els típics clixés sobre l’amor de parella, la família i, sobretot, el vincle tan fort que tenen les dues germanes. Això sumat a la complexitat que agafa en algun punt degut a l’excés d’informació i profunditat dels diàlegs, pot ser una mica aclaparadora per als més menuts. Però l’estudi Disney crec que ha desenvolupat un film més madur per arribar a les generacions que van veure la primera entre 5 i 10 anys i que ara, 6 anys més tard, tenen inquietuds a la vida similars a la dels personatges, com és el cas de la crisi existencial que pateix l’Olaf. Ara bé, totes les escenes estan dirigides amb intel·ligència, ja que donen respostes a preguntes obertes de la primera part. Tant sols s’ha de tenir paciència fins que el tercer acte les respon.
En definitiva, es tracta d’una seqüela que està al nivell de la seva predecessora i, fins i tot, es podria dir que la millora i complementa formant un tàndem perfecte per entendre la història i muntar el trencaclosques amb totes les peces. A més, es mostren nous personatges, com la salamandra Bruni, el misteriós cavall d’aigua anomenat Nokk o el vent esmentat Galerna per la seva personalitat que ràpidament es guanyaran l’afecte del públic i dels clàssics encara l’augmentaran més.
El millor: L’evolució que pateixen els personatges fa que el film agafi un ritme més madur, fosc i dinàmic. Les cançons tenen potencial.
El pitjor: En alguns moments els diàlegs poden ser complexos i tenir un excés d’informació, fent que costi més de seguir. També el final és força previsible.
Nota: 7’5
