El cinema clàssic tenia quelcom que avui en dia no es percep a la gran pantalla. Una màgia i uns actors que, malgrat passin els anys i vagin desapareixent la seva estela roman per sempre. Sense obviar la bellesa espectacular que tenien la gran majoria d’actrius. Per això, desenvolupar-ne un film biogràfic sempre és una aposta encertada. En aquest film es mostren els darrers anys d’una femme fatale del cinema noir dels anys 50, que va inspirar fora i dins de la pantalla.
La història està basada en les memòries de l’actor Peter Turner (Jamie Bell). Al 1981 l’intèrpret britànic va rebre una trucada inesperada: la seva ex amant, l’actriu guanyadora de l’Oscar Gloria Grahame (Annette Bening) havia patit un col·lapse. Mentre ella rebutja tota l’ajuda dels metges, a ell no li queda més remei a que anar-la a buscar i portar-la a la seva humil casa familiar a Liverpool. Mentre tota la família cuida d’ella, reviurà tot el que els va unir durant anys, i també el que els va separar. A finals dels 70 es van conèixer i va sorgir una de les històries d’amor més apassionades i comentades de l’època, malgrat la diferència d’edat entre ells i la fama, res els va impedir el seu sobtat enamorament.
La pel·lícula es podria dividir en dues parts: la primera centrada en l’intens romanç i la segona en el declivi. Al principi es fa una retrospectiva als orígens de la relació, com es van conèixer i com van lluitar per tirar endavant el seu amor i després el detriment de l’actriu la qual no és capaç d’assimilar que la seva època daurada ja ha passat i que el seu orgull li acaba passant factura. Al llarg de tots els escenaris es palpa una calidesa i tendresa constant, com si d’un somni es tractés, apropant al públic al metacinema, gràcies a un guió més proper al d’una pel·lícula que al d’una història real. Ara bé, l’actitud i manera de parlar de la protagonista és força repel·lent i causa un efecte rebot, contrari a l’esperat.
El director busca trobar una fórmula perfecta combinant melodrama amb el biopic, i aconsegueix apropar-s’hi bastant, però peca en què no ens dona gaire informació sobre ella. Pels qui no estan al cas sobre qui va ser i el que va aconseguir, deixa pas a buscar informació al sortir del cinema per esbrinar qui hi havia darrera. Ara bé, també té sentit que sigui així tenint en compte que el relat s’ha extret de les memòries de Turner. Crec que Gloria Grahame té molt més a dir del que aquest film mostra d’ella. Com a detall dir que quan va guanyar l’Oscar, va recollir el guardó i només va dir: “moltes gràcies”, sense anomenar ni agrair a ningú en particular el seu èxit. Això deixa de manifest la seva personalitat superficial o més aviat, l’actitud d’una diva i musa de Hollywood que s’ho pot permetre.
Un altre fet destacable és la bellesa dels fotogrames i la subtilesa amb la qual estan tractats; hi aporta un extra d’emotivitat. També fluctua entre el drama i la comèdia en certs instants, jugant amb la humanitat dels protagonistes fora de la pantalla i lluny de les càmeres.
Recomanable per als seguidors del cinema clàssic, pels que busquen els biopics descobrir secrets de velles glòries o pels que, simplement, volen delectar-se amb la dolça mirada d’ambdós protagonistes, que exerceixen un paper d’alt nivell.
Veredicte
El millor: La química entre Bell i Bening va més enllà de les paraules, amb la mirada i els gests és suficient per a transmetre-ho.
El pitjor: Les mostres d’amor en excés es fan embafadores. Costa molt connectar amb la protagonista pel seu egocentrisme.
Nota: 6
