El cinema asiàtic sempre ha gaudit d’un ritme i d’una visió força diferent de la que estem acostumats a veure, ja que dista molt del producte típic i tópic de Hollywood, però també de l’europeu. El huevo del dinosaurio (Öndög) és la darrera producció del cineasta Wang Quan’an (La boda de Tuya o Apart Together), la qual va estar present als festival de Berlín i a la Seminci de Valladolid on va obtenir l’Espiga d’Or a Millor pel·lícula i millor fotografia. En aquesta ocasió, el cineasta d’orígen xinès es va desplaçar a la Mongòlia per tal de rodar una pel·lícula sense guió durant dos mesos i en què va acabar desenvolupant un fals thriller i un original retrat que no deixarà a ningú indiferent.
La trama se centra en una dona que es trobada morta a l’estepa de Mongòlia. Durant la nit, un jove i inexpert policia haurà de vetllar per la seguretat del cos i de l’escena del crim fins que arribi l’ajuda. Atès que desconeix els perills del lloc, li envien una pastora de la zona per tal de protegir-lo, a ell i al cadàver. La dona, d’uns trenta anys, sap com manejar un un rifle i espantar els llops que puguin aproximar-se. Com que la nit és freda, s’encarregarà d’encendre una foguera, portar menjar i alcohol per no morir a la intempèrie.
Es tracta d’un film que parteix d’un crim com a punt de reclam i amb intenció d’esdevenir un thriller en un dels racons més apartats del món, però acaba esdevenint un drama i, més aviat, una aproximació a com és la vida d’aquells que es mantenen allunyats de la tecnologia i de la gran urbe. Tot un manifest sobre paratge en què la contemplació per la vida salvatge i la ramaderia ho són, però sobretot la crua realitat per no tenir cap mena de protecció que la que un mateix pot oferir. La vida solitària és com un llop que viu sol i està condemnat a l’extinció sense cap mena d’aliment per sobreviure. Ara bé, aquest fructuós camí i destí més val fer-lo en companyia ja que és molt probable que un mori pel camí i és en aquest punt quan parlem de formar una família, veure néixer la descendència i deixar de banda els ideals de tenir una vida més aviat acomodada i lluny del que la societat estableix com a normal, natural i, fins i tot, es podria dir que obligatori.
El que destaca per sobre de tot en aquest film, més enllà del missatge i de com d’extrema és la vida a l’estepa de Mongòlia, és la seva meravellosa fotografia, en què cada plànol deixa de manifest una bellesa extrema, gràcies als paratges i el bon posicionament de la càmera. Aquesta majestuosa proposta és a càrrec d’Aymerick Piarski, que sap com jugar amb el contrallum i deixa imatges dignes de ser exposades a part, ja que cadascuna parla per si sola. El que sí que pot molestar són els girs de càmera i els plànols oberts que deixen a l’espectador lluny de l’escena i costa veure bé el que està succeint, ja que es va movent de costat a costat sense fer cap mena de zoom al focus del conflicte.
El ritme de El huevo del dinosaurio (Öndög) és lent, gairebé arriba a fregar l’avorriment i el nivell de tediositat, però els petits tocs d’humor per les situacions que viu el seu protagonisme i la interpretació de Dulamjav Enkhtaivan s’apoderen de la història i donen una altra visió. La narrativa va mutant i canviant de gènere sense que un s’adoni a la perfecció, tot un exercici del que el cineasta xinès en surt victoriós, però que no acabarà de convèncer a part del públic que trobarà que no s’explica res i sentirà fustració en aquesta amalgama de gèneres. Però reflexionant es pot veure com la història explica molt més del que la pantalla deixa de manifest, ja que existeix una dualitat de situacions i de vides gairebé paral·leles que tenen molt a veure amb la cultura de la zona on els ha tocat néixer.
El símil de l’ou de dinosaure amb el que realment fa referència a la pel·lícula és un exemple de la duresa de la trama i, de com un brillant pròleg que sembla que ens transporti a una història noir atípica acaba esdevenint involuntàriament quelcom diferent i cru. Així doncs, estem davant d’un film que construeix de mica en mica un univers en si mateix, del qual només arribem a conèixer la punta de l’iceberg dins d’una rutina narrativament difícil de plasmar.
Veredicte
El millor: La meravellosa fotografia que delecta amb cada plànol a l’espectador, així com la capacitat que tenen els dos protagonistes de captivar la càmera.
El pitjor: No agradarà a aquells que busquin en aquest film un thriller sobre crims i assassins, és més aviat un drama sobre la vida a l’estepa.
Nota: 7
