El cineasta Cédric Kahn (Feux rouges o Vie sauvage) ens porta el drama francès La prière (El creyente), el qual va ser seleccionat per competir pel Golden Bear a la Secció Oficial a competició a la 68a edició del Festival de Cinema de Berlín. A més, Anthony Bajon, que interpreta el protagonista, va guanyar l’Os de Plata al Millor Actor. També va estar present al Festival de cinema de Gijón i als Premis César Bajon va estar nominat a millor actor revelació.
La història se centra en un jove de 22 anys que per superar els seus problemes amb l’addicció a les drogues s’uneix a una comunitat religiosa aïllada a la muntanya. Allà es trobarà amb altres joves que es troben en rehabilitació mitjançant un recolliment espiritual. Thomas haurà de lluitar contra els seus dimonis interns, del seu rebuig inicial i de la presència d’una noia de la qual comença a enamorar-se.
El film mostra un retrat sobre les fases per les quals passa una persona amb problemes amb una addicció. El seu camí es troba ple de vicissituds, que a mesura que avança va mirant d’esquivar i afrontar. Sota una atmosfera espiritual, reflecteix un al·legat a la llibertat i a saber conviure en món que no només posa les coses difícils. La fotografia de les imatges deixa de manifest una mirada simplista on el contacte amb la natura és vital, i transmet un recés de pau amb una gran bellesa visual.
Cal destacar la interpretació del protagonista qui efectua un exercici coral en tot moment. Es coneixen poques coses del personatge, no s’indaga en el seu passat i amb les imatges dona a entendre la vida per la qual ha estat passant i de la qual vol redimir-se. Ara bé, els plànols que funcionen són els que se centren en ell, quan comparteix escena amb la resta de l’elenc es desdibuixa el missatge i la mirada acaba desviant-se a un altre nivell dels esdeveniments.
Per altra banda, el tret de sortida és brillant, i posa els elements clars i concisos a la pantalla, fins i tot amb una cruesa pura i contundent. La direcció proposa una mirada més humanista sobre la convicció i manifesta molt bé les pors interiors. Malgrat que la proposta és interessant, a mesura que avança es perd la sensació de sorpresa, per entrar en un bucle ple d’obvietats.
Veredicte
El millor: La reflexió que realitza sobre la fe en la humanitat, en un mateix i en la natura.
El pitjor: A mesura que avança acaba convertir-se en un seguit de seqüències que es desenvolupen sense sorpreses.
Nota: 6
