La darrera pel·lícula del cineasta espanyol Manuel Martínez Cuenca (Caníbal o La flaqueza del bolchevique), presentat al passat Festival de San Sebastián i al TIFF de Toronto on va guanyar el premi Fipresci, està basat en la primera novel·la d’en Javier Cerca, El móvil, publicada al 1987.
La història se centra en Álvaro (Javier Gutiérrez), el qual se separa de la seva dona Amanda (María León), una exuberant dona i popular escriptora de best-sellers. En aquest punt, ell decideix afrontar el seu somni: escriure una gran novel·la. Però n’és incapaç, no té talent ni imaginació. S’apunta a tallers d’escriptura, on guiat pel seu professor (Antonio de la Torre), indaga en els pilars del seu llibre, fins que descobreix que la ficció s’escriu observant la realitat. L’Álvaro comença a manipular als seus veïns i amics per tal de crear una història amb tots els ingredients necessaris per triomfar.
El que primer sorprèn del film és la seva capacitat per captar tota l’atenció al llarg de les seves dues hores, després el seu humor negre i satíric acaba eclipsant l’espectador i finalment la posada en escena del seu protagonista és que crea aquest cocktail explosivament meravellós. Es tracta d’una història malèvola, de la qual tots en som culpables, ja que tots els ingredients que la van cuinant són fruit d’una perversió i àgil amb un ritme trepidant on l’espectador desitja que hi passin coses cada vegada més greus perquè la narració que s’escriu tingui la carn adequada. Si a sobre la salsa amb la que es marina té gràcia, la resta es desenvoluparà amb tota facilitat. A més, disposa de qualitat tècnica, elegant i pulcra.
Cal destacar per sobre de tot, la interpretació de l’asturià Javier Gutiérrez (La isla mínima o El desconocido), ja que hi posa la pell en tot el que realitza i demostra la seva immensitat i camaleònica capacitat per desenvolupar qualsevol paper que se l’hi ofereixi amb èxit. Per contra, María León (Carmina y Amén o sèrie Allí abajo) queda relegada en un segon pla ombrívol, on la seva aparició fa perdre punts al llargmetratge, ja que les escenes es troben fora de lloc. Mentre que Antonio de la Torre (Tarde para la ira o Que Dios nos perdone) segueix demostrant que és un màquina al seu paper de professor d’escriptura, tot i que aquí queda desvirtualitzat pel protagonista i és un secundari amb un bon material per jugar. Hagués estat interessant que aquest polifacètic i magistral actor tingués un paper similar al que l’han marcat al llarg de la seva carrera.
En definitiva, aconsegueix fusionar diversos elements en un únic resultat que podria haver estat nefast, però que en surt molt ben parat en tot moment, gràcies a la intel·ligència que demostra així com la raresa amb la que es realitza. A més, té diverses escenes que culminen amb unes riallades reals, sense embuts com el tot guió.
Veredicte
El millor: La teranyina que va teixint el protagonista és maligna i divertida a parts iguals, però sobretot satírica. El ritme és constant, àgil i entretingut.
El pitjor: L’aportació de María León no llueix en cap moment i el drama aplicat no afronta el que es proposa.
Nota: 7
