A la passada edició del Festival de Sitges es va presentar el darrer film del cineasta Gerardo Herrero (La playa de los ahogados o Maus), sota el títol El asesino de los Caprichos. La trama ens situa en un crim, el qual recau sobre la veterana inspectora Carmen Cobos (Maribel Verdú) i de la subinspectora Eva González (Aura Garrido). Les dues dones treballen juntes per primera vegada en un cas. L’assassí ha deixat el cos de la víctima disposat d’una manera estranya i peculiar. A mesura que passen els dies, es van succeint nous crims al mateix barri de Madrid i tots tenen en comú que estan inspirats en un dels “Caprichos de Goya”.
Des de les primeres escenes de presentació de la trama i dels personatges, la pel·lícula deixa clares les seves pretensions, denotant que no oferirà res nou dins el gènere policial i tot seguirà un camí vist abans en moltes ocasions. Les protagonistes són dones, en un clar exemple de donar prioritat al gènere femení, el que acaba errant en la decisió, ja que la personalitat del personatge interpretat per Maribel Verdú no és altre que la del típic home dur, resolutiu, que sempre està de mal humor, alcohòlic, independent, solitari i que desconfia de tothom. Mentre que Aura Garrido interpreta el paper de la novella, feliç amb la seva família, treballadora i complidora. Deixant de manifest que són dos pols oposats que no s’aguantaran ni encaixaran en el 90% de la història.
Per altra banda, hi ha la història que se centra en un seguit de crims pictòrics, fins i tot, bucòlics i exòtics. Aquest fet, deixa de manifest que el director podria haver aprofitat més les eines de les que disposa per oferir més intriga, interès i ritme. Tot i que no acaba profunditzar per cap via i l’atmosfera llueix plana, la factura està ben realitzada i, deixant de banda la sobreactuació de Verdú en més d’una ocasió, la resta de l’elenc és prou correcte. La fórmula que desenvolupa està totalment exhaurida i els drames dels personatges no tenen la suficient profunditat com per importar a l’espectador, tant se val l’existencialisme d’una o la conciliació familiar i festiva de l’altre.
Un altre problema del llargmetratge és que en certes ocasions i, fins i tot durant el gir final, acaba esdevenint en una comèdia no pretesa i fa esclatar a rialles els espectadors que no cercaven el riure en un film thriller policíac. Fins i tot són ridículs alguns plans aeris que denoten una qualitat de baix nivell.
En definitiva, es tracta d’una pel·lícula amb poca personalitat que ofereix una aposta per l’art i els crims, però que fluctua sense cap mena de virtut i acaba desembocant en un drama que no interessa a ningú.
El millor: El plantejament inicial sobre els crims és força interessant.
El pitjor: L’execució tant de la trama com dels personatges fa aigües per tot arreu.
Nota: 4
