El cineasta danès Thomas Vinterberg (Submarino o Far from the Madding Crowd) al llarg de la seva trajectòria s’ha centrat a cercar la cara fosca que hi ha darrere de tot. Després de films com Festen (The Celebration) o Jagten (The Hunt) ens sorprèn amb una potent aposta sota el títol Druk (Otra ronda). La cinta torna a comptar amb Mads Mikkelsen (sèrie Hannibal o Valhalla Rising) al capdavant i amb una història que ben bé podria estar emmarcada al mateix univers per focalitzar l’atenció en les qüestions al voltant de la condició humana.
La trama se centra en quatre professors d’institut que s’embarquen en un experiment sociològic en què cadascun d’ells haurà de mantenir una taxa d’alcohol al seu cos al mateix nivell i durant la seva vida diària. D’aquesta manera pretenen demostrar que poden millorar en tots els aspectes de les seves vides.
La pel·lícula inicialment es planteja com una celebració en què tot desprèn un aroma festiu, de bon rotllo, de joves perdent l’oremus a conseqüència del consum d’alcohol, és a dir, un escenari on aparentment tot està pensat per a l’evasió i la diversió. A mesura que avança, s’afegeixen pinzellades dramàtiques, però sempre dins d’uns límits, sense deixar de banda que el film sembla ser comèdia més de caràcter independent (o no). A aquests fets, de seguida s’hi incorpora la trama principal, centrada en l’experiment que volen dur a terme els professors i movent-se entre el patetisme i l’humor es va desenvolupant una trama atractiva. Però tot això resta lluny del veritable objectiu de Vinterberg, ja que tot el conjunt està filat a la perfecció per desembocar en quelcom més tèrbol. Res d’allò que passa al film hi és perquè sí, tot té una finalitat. De fet, com bé diu la dita “tota acció té una conseqüència” i els actes que fan els seus personatges acabaran per trobar-se amb situacions fora del seu pla inicial.
La temàtica entorn la qual gira és l’alcohol, però no sobre el seu consum en excés ni l’alcoholisme en si. L’alcohol és l’eina narrativa que es fa servir per tractar una problemàtica social, sobre com la societat beu al seu entorn amb tota naturalesa i com de normalitzat està, és clar, sempre i quan no hi hagi un descontrol. Perquè realment beure una cervesa o copa de vi al sortir a sopar fora de casa és un dels actes més corrents. Però per què ho és? Doncs tal com planteja el film un cert nivell d’alcoholèmia en sang ajuda a desinhibir-te, a agafar confiança en un mateix, a poder interactuar amb els altres amb més facilitat, perquè en el nostre estat natural com a ésser humà sol existir una por al fracàs que l’alcohol ajuda a camuflar i a ser com un devia ser. Aleshores si es fa un consum controlat, és l’alcohol bo o dolent? Al llarg de tota la trama es fa un esbós de diverses situacions en què una persona s’ha trobat o s’hi pot trobar a la vida i les analitza des de diverses perspectives per mostrar una mirada prou madura i encertada de la realitat. Però el que més sorprèn és com mitjançant una cinta divertida, amb molt bon ritme i fluïdesa va navegant cap a un final xocant i sorprenent.
Si a aquest guió tan ben filat s’hi incorpora una posada en escena brillant, intel·ligent amb un elenc carismàtic i representatiu s’obté un llargmetratge sòlid i molt ben construït. A més, la música unida als moviments de càmera i els jocs visuals fan que la narrativa no sigui forçada en cap moment i tot llueixi. El desordre caòtic d’algunes situacions, per mostrar la debilitat humana, els errors que es cometen en el dia a dia, també està mimat al detall.
En definitiva, Druk no és tan sols l’espectacle cinematogràfic que desperta els sentits, és molt més. Una oda a la llibertat, a la desinhibició i als límits de l’autocontrol. Però també és un cant a la comèdia amb ressons dramàtics perfectament compassats.
Veredicte
El millor: Té molt bon ritme, les actuacions dels quatre protagonistes són impecables i en cap moment forçades. Fluctua entre la comèdia i el drama amb encert sense caure en la reiteració o missatges moralistes.
El pitjor: Els seguidors de Vinterberg poden trobar que aquesta obra s’allunya més dels cànons habituals del cineasta i frega el cinema comercial, malgrat no ser-ho, arribarà a un públic que no sol ser el clàssic.
Nota: 8
