Fa més de tres dècades es va estrenar la pel·lícula Karate Kid, la qual va acabar convertint-se en la mítica trilogia en què es va poder seguir la rivalitat entre els seus dos protagonistes: Daniel LaRusso i Johnny Lawrence. L’any 2018 va arribar a la plataforma de pagament Youtube, Red, la seqüela en format sèrie sota el títol Cobra Kai. Ralph Macchio i William Zabka repetien els seus papers protagonistes i seguien amb les seves diferències. L’èxit era d’esperar i ràpidament es va anunciar una segona temporada que es va estrenar el 2019. Un any més tard, la ficció va passar a mans de Netflix just al llançar la tercera temporada Cada una consta de 10 capítols de 30 minuts de durada, la qual cosa en facilita el visionat i és inevitable fer maratons, ja que és molt addictiva.
La història dona el tret de sortida just 30 anys després del campionat de karate que es va disputar l’any 1984. En aquest context, el personatge d’en Johnny no està passant pel seu millor moment. Així doncs, decidirà obrir de nou les portes del famós Dojo Cobra Kai, després d’ajudar en Miguel (Xolo Maridueña), un nen que pateix assatjament. En aquest punt es retrobarà amb el seu vell company Daniel, el qual ha prosperat a la vida amb un negoci de concessionaris de cotxes, s’ha casat i ha tingut fills, és a dir, s’ha convertit en un home d’èxit. La rivalitat entre tots dos ressorgirà, però LaRusso no tindrà l’orientació del mestre Miyagi i li serà complicat trobar un equilibri en el nou enfocament que vol fer a la seva vida.
El format d’aquesta sèrie és una carta d’amor als films originals, en què la nostàlgia hi és present en tot moment. La presentació dels escenaris i dels personatges és fidel i referencia la cultura popular dels anys 80, però ambientada en l’actualitat. Influeix molt també el fet que manté els mateixos actors protagonistes de la trilogia clàssica i és més fàcil familiaritzar-se amb els nous, pel vincle que existeix. El fet que els seus capítols tinguin una breu durada (mai superen els 30 minuts) potencia el fet de veure’n un rere altre, ja que tots acaben amb un cliffhanger. De fet, és ideal que estigui a la plataforma de Netflix, ja que automàticament comença el següent i no donen treva a la pausa.
Una sèrie que s’ha viralitzat a poc a poc
La primera temporada va arribar sense que ningú l’esperes i va acabar sent una revitalització per a una saga que feia dècades havia tingut molta importància i restava a la memòria dels fans. Tot i que ja s’havia fet un intent de ressorgiment tant a la seqüela al 1994 (The Next Karate Kid) com al remake del 2010 (The Karate Kid) i, fins i tot, va comptar amb una sèrie spin off d’animació a finals dels 80 titulada The Karate Kid, no ha estat fins a l’arribada de Cobra Kai que realment s’ha recuperat l’esperit original. Sense deixar enrere la seva essència, la sèrie sap aportar frescor i reinventar-se als temps actuals. A més, incorpora escenes en clau d’humor que la fan molt més dinàmica.
A mesura que la trama ha anat avançant ha deixat de banda la comèdia per evidenciar una problemàtica d’actualitat com és el bullying i les baralles als instituts. Fent més èmfasi en el drama i la tensió per situacions realment complicades entre els personatges. Els fets que tenen lloc estan enfocats a un públic adolescent i potser fa perdre l’atenció dels espectadors que la segueixen des del principi. Per sort, els guionistes saben com potenciar aquests canvis i van intercalant escenes dels films clàssics que aporten la nostàlgia necessària per fer convergir ambdues vessants de manera correcta.
Els personatges han evolucionat molt a cada temporada i s’han trobat amb si mateixos, però sobretot han crescut i après a conèixer més sobre els que els envolten. Els rols s’han anat invertint i han anat posicionant el públic a favor dels dos rivals, ja que ambdós (Johnny i Daniel) ofereixen i transmeten un discurs vàlid i complementari un vers el de l’altre. D’aquesta manera no hi ha un clar preferit, i això és un punt molt a favor. Com a gairebé totes les ficcions hi ha un dolent, en aquest cas acaba apareixent per sorpresa i la seva evolució és antagònica a la de la resta, fent que l’espectador l’acabi odiant tant a ell com als seus mètodes poc ortodoxes.
La 3a temporada ha arribat aquest gener de 2021 carregada d’acció i disposada a resoldre incògnites que va deixar l’anterior. A més, ha aprofitat per diversificar trames plantejades a la 2a temporada i aprofundir en d’altres que restaven secundàries, així com traspassar el protagonistes a personatges que no tenien gaire rellevància. El problema és que aquesta temporada sembla com un vehicle per a la propera i, en algunes parts pot semblar estirada i menys interessant que les anteriors. És a dir, hi ha capítols en què fa la sensació que no avança gaire, però realment està conduint cap a un final que es presenta apoteòsic, tal com s’ha anat plantejant l’escenari.
L’equilibri entre el drama i l’acció és més que correcte, així com el posicionament cap a una 4a temporada ajudant a mantenir el clímax i el suspens. Ara bé, des del meu punt de vista, tot i que és una sèrie que em delecta i m’entreté, espero que la pròxima temporada sigui la darrera per tal de no exhaurir la fórmula i tancar-la amb el final que tots esperem.
En definitiva, és una sèrie que sap combinar el factor nostàlgic i satisfer les necessitats del públic seguidor i, a la vegada, aportar una frescor i actualitat per a captar l’atenció dels nous espectadors.
Veredicte
Agradarà a: Els seguidors de la trilogia original i amants de les arts marcials, a qui farà retrobar-se amb els personatges clàssics i amb nous que aporten frescor a la ficció.
No agradarà a: Aquells que no tinguin un especial afecte per les lluites, s’acabaran avorrint, ja que és el tema principal.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8
