Per conèixer la història d’un país s’estudien els fets i les persones que hi van tenir alguna referència important o que hi van marcar un abans i un després. Sovint són tant rellevants que la seva vida acaba esdevenint una sèrie o pel·lícula, o més d’una, si només hi tracten un capítol de les seves vides. A Catalunya hi ha peces del trencaclosques històric que són força desconegudes per la societat. Només uns quants saben quin va ser el seu paper i per això, produccions com aquesta són necessàries per demostrar que el coneixement és cultura i que aquesta cultura fa país. Malauradament, són pocs els personatges que han tingut un petit homenatge al setè art, però si germinen films com Casals, la força d’un silenci ja ens podem donar per satisfets. La pel·lícula va tenir la seva première a la 10a edició del FIC-CAT i avui divendres arriba a TV3 a les 21:55h.
La història se centra en la figura de Pau Casals, considerat el millor músic del moment. Degut als efectes de la Guerra Civil espanyola, l’any 1939, va exiliar-se a Prada de Conflent, on va ajudar a les famílies republicanes amb necessitats. El mestre del violoncel va decidir no tornar a tocar en públic mentre Franco fos al poder, per això es guanya la vida donant classes a alumnes que volen seguir les seves passes. Un d’aquests alumnes, està molt afectat per la decisió de Casals i mirarà de fer-lo canviar d’opinió.
Casals és un telefilm que bé podria ser projectat als cinemes ja que té els ingredients necessaris. Una narració que captiva gràcies al carisma del seu protagonista, interpretat per un sublim Joan Pera. Però el que realment denota pur sentimentalisme i passió són les notes musicals que envolten el violoncel de la figura del músic. Cada vegada que ambdós entren en escena es produeix un cocktail de sensacions, una lluita entre l’alegria i la tristesa en la qual només el cor hi pot donar el veredicte final.
La trama en sí és senzilla, no ofereix grans sorpreses ni va gaire més enllà. Però l’afecte amb el qual està tractada és tot el que cal per mantenir l’espectador embadalit i atent. El que grinyola d’aquesta versió totalment doblada al català són les veus dels personatges estrangers, que destaquen massa i resten importància als fets. Potser mantenir la versió original amb subtítols hagués donat més credibilitat.
En definitiva, és un film apte per a tots el públics que vulguin conèixer millor com va ser la darrera etapa de la vida de l’exiliat músic i, sobretot, per a qualsevol amant de la música clàssica que quedarà captivat a cada acord. Ara bé, no s’han de cercar girs de guió ni trames rocambolesques, la història és la que és.
Veredicte
El millor: La tendresa amb la que en Joan Pera desenvolupa el seu paper i transmet la passió i sentiment vers la música.
El pitjor: El doblatge dels personatges estrangers no encaixen i resten veracitat.
Nota: 7