El film, sota el títol original Edmond i que aquí ens arriba com a Cartas a Roxane, es va projectar a la tercera edició del BCN Film Fest dintre de la Secció Oficial a Competició. També va estar nominada a Millor vestuari i disseny de producció als Premis César. Es tracta d’una comèdia dramàtica biogràfica inspirada en la literatura del segle XIX i està dirigida pel francès Alexis Michalik, sent la seva primera pel·lícula.
El film gira entorn al procés creatiu de l’obra de teatre en cinc actes i en vers del dramaturg francès Edmond Rostand. L’obra, basada en la vida de Cyrano de Bergerac, va ser estrenada el desembre de 1897 i va ser un èxit tan gran que després de la seva estrena ha estat portada al cinema en diverses ocasions. La primera adaptació va ser un curtmetratge el 1900, mentre que el primer llargmetratge va arribar el 1923, a més, caldria destacar la més coneguda, la versió de 1990 interpretada per Gérard Depardieu; totes produccions franceses i sota el mateix títol: Cyrano de Bergerac.
La trama se situa a París, l’any 1897, en plena Belle Époque, la millor època i lloc per als bohemis. Edmond Rostand (Thomas Soliviéres) és un dramaturg prometedor, tot i que tot el que ha escrit és un fracàs i ara pateix una crisi creativa. Gràcies a la seva admiradora, la gran actriu Sarah Bernhardt, coneix el millor actor del moment, Constant Coquelin (Olivier Gourmet), el qual insisteix a interpretar la seva propera obra. I, a més, vol estrenar-la en un termini de 3 setmanes. El problema per a Edmond és que encara no té res escrit, tant sols el seu títol: “Cyrano de Begerac”. Circumstàncies de la vida, el seu amor platònic Jeanne (Lucie Boujenah), a la que escriu cartes d’amor fent-se passar pel seu amic Léonidas (Tom Leeb) serà la inspiració ideal per a la seva trista obra.
El film té una tendència a la comèdia, però amb pinzellades de melodrama de Shakespeare in Love (1998) i de la imatge visual de la ciutat protagonista també a Moulin Rouge! (2001), ara bé, no arriba al nivell de cap de les dues, més aviat acaba agafant un dinamisme diferent que la fa especial. La història fa esment a l’art i la literatura, adquirint un to poètic gràcies a l’energia que projectem els protagonistes i aconseguint transmetre aquesta passió. Cal destacar que la primera part juga amb una trama de presentació bastant dilatada en què es mostren les banalitats dels personatges. A la segona part, el dramatisme presenta més importància i va en augment, així com els tocs còmics. Ambdós van fluctuant per aconseguir en global un equilibri força interessant.
El seu encant també resideix en com va alternant entre la ficció i la realitat, amb dues històries gairebé paral·leles, i ofereix a l’espectador la possibilitat de quedar-se absort dins el seu llenguatge i la seva esplèndida fotografia. L’enfocament de la crònica d’amor engloba una subtrama, on l’alter ego del protagonista, que és el seu pare artístic, escriu cartes a la seva estimada Roxane, de manera que els dos relats d’amor transcorren de manera paral·lela a través del llargmetratge. Ara bé, el cineasta es pren algunes llibertats respecte a l’obra de teatre original i hi ha certs detalls que hi difereixen, la qual cosa pot convèncer alguns, però decebre altres, com és habitual en aquests casos.
En definitiva, el film convencerà a aquells que estiguin interessats en el procés creatiu, més enllà de la història en si. També és captivadora l’evolució d’Edmond, de les seves passions i aspiracions, passant de les vicissituds i decepcions fins a la satisfacció d’aconseguir els objectius definitius, perquè en l’art res és fàcil i implica una lluita constant.
Veredicte
El millor: L’amor a l’art, a la literatura i al teatre que destil·la tot el conjunt, així com uns personatges dispars que contagien la seva passió.
El pitjor: La primera part està massa dilatada i es fa feixuga la presentació de l’escenari.
Nota: 7