Malgrat les vicissituds per les quals està passant el setè art, sembla ser que de mica en mica recobren certa normalitat i les estrenes tornen a aparèixer. Una de les cintes més esperades era la d’Antebellum, ja que pronosticava un retorn al terror contemporani que s’està estilant darrerament amb certa destresa. Per sort, no cal esperar més, ja que arriba el 2 de setembre als cinemes de la mà dels cineastes Gerard Bush i Christopher Renz, els quals s’estrenen en la direcció d’un llargmetratge, ja que fins al moment havien dirigit només videoclips musicals.
La trama se centra en una reconeguda escriptora, Verónica Henley (Janelle Monáe), que roman atrapada en una terrorífica realitat, el misteri de la qual ha de resoldre abans que sigui massa tard. Mentrestant, reviu els fantasmes del passat en una època immediatament anterior a la Guerra de Secessió dels Estats Units.
Antebellum parteix d’una introducció extraordinària, un pla seqüència que et situa en el context històric i et va mostrant la crueltat amb què els soldats americans tractaven els esclaus de color. Tota aquesta escena està envoltada d’una banda sonora que és capaç d’eriçar la pell i esgarrifar a parts iguals, així com eclipsar per l’ús de tècniques cinematogràfiques que deixen de manifest la capacitat de realització que tenen els dos cineastes. Ara bé, després d’un primer acte força brillant, hi hac un gir de guió i entra en una narrativa totalment oposada i tediosa, que no porta enlloc i està massa dilatada. El problema resideix en què es vol explicar massa coses als espectadors i donar-los tota mena de detalls, quan amb altres recursos hagués acabat una història molt més rodona.
No és un film de terror tal com coneixem el gènere, tot i que algunes de les escenes esgarrifen per la violència i desmesura, és més aviat un thriller o un estil de terror més aviat psicològic més proper al que actualment es coneix com a terror contemporani. Això implica que l’espectador pot anar pensant que es trobarà una pel·lícula de l’estil de Get Out o Us, ja que pertanyen als mateixos productors, però no és així. Aquesta ha estat la part decebedora, ja que es podria esperar un altre tipus de producte i no facilita entrar al seu joc de distraccions i girs, ja que acaben sent massa tramposos. L’elenc està encapçalat per una actuació brillant de Janelle Monáe (sèrie Homecoming o Harriet), la qual es deixa la pell a deixar de manifest tot el que pateix el seu personatge amb molta naturalesa i efectivitat.
Un dels trets més remarcables és la valentia amb què s’afronten a conflictes amb certa provocació i més que estan tan vigents avui dia, tot i que s’acaba centrant força en la idea política i raspa la superfície d’una problemàtica que va molt més enllà. S’aferra massa a una injecció dramàtica inicial que va retroalimentant-se cada certes escenes. Però sobretot parla sobre arrabassar la llibertat de les persones, allunyar-les de les seves famílies, dels seus drets, felicitat, en definitiva, privar-les de les seves vides tal com les coneixien i obviar tots els seus èxits aconseguits al llarg de la seva existència.
En definitiva, tracta temes controvertits com el del racisme, però no sap desenvolupar-los com es podria esperar. Ara bé, gaudeix d’una acurada fotografia i execució en tota l’ambientació i recursos i hi haurà qui acabi trobant en aquest trencaclosques una joia.
Veredicte
El millor: La posada en escena de la seva protagonista, Janelle Monáe, així com el pla seqüència inicial que denota una gran qualitat tècnica.
El pitjor: El segon acte no encaixa amb la resta de metratge, es fa massa llarg i feixuc. De fet, els girs de guió acaben entorpint la trama en si amb poca habilitat.
Nota: 6