El cineasta i també escriptor i actor John Krasinski (conegut pel paper que va desenvolupar a la sèrie The Office), fa el debut en el gènere de terror dirigint meravellosament A Quiet Place, però es tracta del tercer llargmetratge creat de la seva mà. Krasinski, qui també interpreta l’actor protagonista, crea en aquest exercici acurat, una atmosfera lúgubre, atapeïda de tensió gràcies a la composició d’un terror sord i mut.
Es tracta d’un thriller de terror modern que explica com els quatre membres d’una família han de viure en total silenci per sobreviure a unes misterioses criatures que cacen pel so i que amenacen la seva supervivència. Si et senten, et cacen.
La particularitat de no emetre gairebé cap so i que la banda sonora pràcticament no existeix, deixa pas a pensar que la pel·lícula sense un bon ambient de tranquil·litat no es podrà gaudir. Doncs ja us puc assegurar que és així, el mínim soroll o pertorbació exterior incomoda, ja que la clau és estar pendent dels murmuris, el llenguatge de signes i el mínim soroll que realitzen els personatges. Tot per acabar formant part d’aquest món post-apocalíptic, en un futur distòpic no gaire llunyà i donar pas a creure que si menges crispetes, parles o esternudes, pots tenir problemes.
La parella que conformen John Krasinski (The Holiday o Detroit) i Emily Blunt (Sicario o Edge of Tomorrow), transmet una química molt potent i ajuda que a la vida real també ho siguin. Ja que la seva relació, entre ells i els seus fills, aboca amor per tots els porus i rebaixa l’angoixa de la resta del llargmetratge. També està molt encertat el fet que l’actriu que interpreta la filla gran sigui sorda realment, ja que de cara a l’espectador transmet les sensacions i transporta a les situacions que ella va trobant-se, fins i tot les limitacions que pateix.
Ara bé, no tot és positiu, ja que les escenes se centren en uns escenaris que se suposa que haurien de tenir més controlats i acaben fent aigües per tot arreu pel cúmul de desgràcies que van patint, amb fets que podrien haver previst en un món tan hostil. També es podrien donar més detalls a la situació que estan vivint i com hi han arribat, tot queda bastant obert sense grans matisos.
En definitiva, té un guió potent, que compleix amb grans expectatives el que promet. Fa reflexions intel·ligents, nascudes de la mera supervivència, que transformen el clima de terror en un thriller que genera ansietat i accelera el ritme cardíac.
Veredicte
El millor: La capacitat d’esgarrifar-nos des del primer minut, dins un terror minimalista, però amb un potencial digne dels clàssics del gènere.
El pitjor: El seguit de desgràcies que pateixen els protagonistes, sovint és inversemblant.
Nota: 7’5