Acabada la 2a temporada de Crims a TV3 el seu èxit és encara més evident. En un comunicat TV3 informa que aquesta nova llista de fets criminals que acaba aquest maig ha aconseguit una mitjana de 481.000 espectadors, fet que representa un 18.8% de quota de pantalla. Uns números espectaculars tenint en compte la fragmentació actual de l’audiència. Per si fos poc, el seu èxit a la carta també és aclaparador. En total, des de l’inici d’emissió de la 1a temporada fins al 2 de maig, ha acumulat més de 3 milions de reproduccions a la carta.
També hi ha una dada que val la pena destacar: a la franja d’edat de 25 a 44 anys la quota de pantalla és del 21,5%: superior a la mitjana i amb un clar efecte “seductor” del públic jove català. A més, a nivell qualitatiu, el programa conduït per Carles Porta té un índex mitjà de 8.8 sobre 10, xifra que millora una dècima l’índex qualitatiu de la temporada anterior. Tant en xifres com en valoració la 2a temporada ha superat la 1a. TV3 ha trobat un filó.
Les claus de l’èxit
Per què ho peta tant Crims? Les raons són diverses. La primera té a veure amb les modes actuals. El true crime és un fenomen que és una tendència mundial. En gran part gràcies a les plataformes i sèries com Making a murderer (Netflix), El pionero (HBO), El desafio: ETA (Amazon) o El caso Alcasser (Netflix) per posar alguns exemples, la revisió dels monstres i draps bruts de la societat són això que ara es diu trending topic. El morbo ven i fer sèries documentals d’aquest tipus, a més, no és tan car com fer sèries de ficció (cosa que no li treu ni mèrit ni feina feta).
El segon punt clau de l’èxit és la proximitat. A Crims ens trobem cadàvers al costat de casa: al centre de Barcelona o al poble més tranquil de Catalunya. I el més alarmant de tot plegat és que l’assassí, a vegades, és aquell veí que sempre saludava i que feia el cafè al mateix bar que tu. Carles Porta ens serveix de postres del sopar morbo quilòmetre zero i això ens atrau encara més que una desaparició en un hotel de Los Angeles o una secta a Oregon. Per més espectaculars que siguin els casos Made in Hollywood, ens xoca més quan la victima és una noia jove de Terrassa o l’assassí matava avis a Olot.
Per últim s’ha de reconèixer que, malgrat que la temàtica és de per si escabrosa, el programa respira bon gust i respecte tant cap a les víctimes com els delinqüents. Ah, i un fet no menor tots els casos han estat jutjats; o sigui, no es fan travesses de possibles assassins ni cap circ sobre els fets. Només testimonis i experts amb relació directe amb el cas. En altres paraules, ens manté enganxats al sofà sense excessiu groguisme ni fent ús del periodisme escombraria. Només cal veure la citada sèrie d’El caso Alcàsser per veure els circs que es muntaven a la TV fa poc més de 20 anys amb la crònica negra en aquest país. TV3 és un servei públic i amb aquest programa ha sabut trobar la fórmula de l’infotainment (information + entertainment): entreteniment informatiu.
És evident que sempre tindrem detractors d’aquest tipus de continguts. Sempre hi ha qui prefereix entreteniment més light, però Catalunya també té parts fosques. Com qualsevol país. Mostrar-ho (com es fa a Crims) no és frivolitzar és posar-nos a anàlisi com a sociatat i evidendiar tabús. Sí, existeixen les malalties mentals. Sí, els diners i el sexe són motius per matar. Sí, a vegades ens trobem en situacions límit. I sí, hi ha gent també al teu poble que no valora la vida igual que tu i que mataria per molt poc. Assumim-ho.
Veredicte
Agradara a: els seguidors del true crime, els sociòlegs i qualsevols persona inquieta
No agradarà a: puritans i somiatruites que es pensen que vivim a Nàrnia.
Enganxòmetre: 10
Nota: 9
