Feia set anys que David Cronenberg no feia una pel·lícula. El sempre controvertit realitzador canadenc ha trencat el seu silenci després de Maps to the stars per tornar a la seva zona de confort: sang, repulsió, desig i ments torturades. I tot plegat amb la màxima fanfàrria possible ja que el seu nou film va competir a la secció oficial del 75è Festival de Cannes. A Crimes of the future ens mostra un món pseudoapocalíptic on els humans han mutat i el dolor ha desaparegut de les nostres ments. Aquest 23 de setembre arriba als cinemes.
En aquest context la lesió, la cirurgia i la ferida sanguinolenta gratuïta són la nova pornografia. I els protagonistes del film són experts en la matèria: una parella que ha elevat a la categoria d’art les operacions en directe on s’extreuen òrgans nous (i tatuats). Cronenberg torna a treure tot el suc d’un genial Viggo Mortensen i li suma l’elèctrica presència de Léa Seydoux. Tots dos entenen perfectament la incomoditat del projecte i condueixen l’espectador per un laberint de plaer/dolor/art on la forma és més important que el missatge.
A Crimes of the future interessa més el com que el què. T’has de deixar portar per l’estil Cronenberg per gaudir d’una pel·lícula difícil, rara però molt magnètica. Una mica com ja passava a algunes de les seves obres més cèlebres sobretot Crash i eXistenZ amb les quals trobarem punts de connexió. El film conté imatges que no són fàcils d’esborrar. Malgrat que no arriba al gore ni la víscera gratuïta, hi ha molts moments on un espectador mitjà apartarà la mirada. Ara bé, al meu entendre, resulta molt més terrorífica la màquina biomecànica on ha d’esmorzar cada dia el protagonista que no pas algunes incisions o extirpacions d’òrgans.
En resum, si sou fans de Cronenberg i les seves pixades fora del test de la normalitat i la correcció política sucareu pa. Si tot això us genera més aviat rebuig, no patiu, és normal, però fugiu ben lluny. La cuina dels horrors d’aquest cineasta de 79 anys continua preparant fabuloses receptes repulsives.
Veredicte
El millor: l’atmosfera malsana i l’originalitat malaltissa de la història.
El pitjor: deixar de banda la trama per centrar-se massa en la forma.
Nota: 7