Estem davant del tercer film dirigit per Thierry Poiraud (Atomik Circus i Goal of the Dead), que en aquesta ocasió deixa de banda la comèdia per a donar pas a una història que frega més el drama juvenil sense obviar el terror (manté el seu status quo zombie).
La pel·lícula ens presenta a un grup d’adolescents abandonats en un orfenat que un matí es lleven i tot ha patit un canvi a l’illa on viuen. Els adults semblen veure’s afectats per un tipus d’infecció que els torna agressius i assedegats de sang. A partir d’aquí, els fets es desenvolupen com una road movie survival zombie, a la qual els joves han de sobreviure procurant lliurar-se de la situació.
A priori la idea és bona i crida l’atenció dins del gènere terror dels morts vivents. Desprès d’algunes escenes impactants i correctament realitzades esperava un film totalment idoni per a esser projectat en un festival de cinema de terror (d’aquests als que tant ens agrada assistir i gaudir cridant i aplaudint les escenes més gore). No obstant això, hi ha un descens important cap a la meitat del llargmetratge i passem d’escenes sagnants a unes seqüències buides i carregades de romanticisme juvenil.
En aquest film volen diferenciar entre la visió de la vida dels adults i la dels nens. Trobem una evolució dels personatges joves al llarg del film, com el cúmul d’experiències viscudes a la vida els fa madurar i deixar enrere la infantesa. En passar a la vida adulta aquestes experiències fan que acabin infectats i siguin uns zombies a la societat (fet que es pot relacionar amb la monotonia diària). Els nens viuen amb la síndrome de Peter Pan, vivint al límit, sense preocupacions, però mica en mica les situacions del dia a dia els fa passar a un altre nivell i les responsabilitats fan que les idees infantils quedin a una banda per a preocupar-se de coses més importants.
Així doncs aquest és un film que anava ben encaminat amb una idea prou original, gravat en una illa real amb poc pressupost, però que al final acaba caient als mateixos cànons de sempre. Enfocant-se més al nivell sentimental que al del terror pròpiament dit.
Veredicte
El millor: Els primers minuts amb escenes sanguinàries
El pitjor: Perd tota la força i canvia el gènere del film
Nota: 5
