Sara Hirtt és la directora d’Escapada, que s’estrena el 28 de maig. Afincada a Bèlgica, Hirtt va desplaçar-se a l’Empordà per fer una pel·lícula sobre un mas okupat i tres germans a punt d’heretar-lo. La pel·lícula compta amb actors com María León, Sergi López i Bruna Cusí.
Escapada és la teva primera pel·lícula. La fas molt lluny de casa. Com se t’acut anar a l’Empordà?
Jo tenia ganes d’ubicar la pel·lícula a Espanya, en general. Perquè hi ha moviments socials i arrels de lluites socials que són molt importants aquí i tenia ganes de viatjar i de conèixer-ne una mica més la cultura. Vam començar a gestar la pel·lícula i vam venir a Barcelona. Vam trobar-hi personatges molt interessants com ara Ivan Altamira, qui actua a la pel·lícula. I sobretot les localitzacions.
Girona…
Sí, perquè és un conflicte per un mas entre vinyes i hi ha localitzacions extraordinàries. A més, el meu productor va trobar el Paco Poch per coproduir, així que tot va convergir aquí.
Em pots explicar alguna cosa més de la pel·lícula? És una pel·lícula emotiva? O bé una pel·lícula reflexiva?
A mi m’agrada descriure-la com una feel good movie. Tenia ganes de fer una pel·lícula sobre la convivència amb una mica de lluminositat, de positivitat, i una energia col·lectiva. A més d’aquest aspecte feel good movie, hi ha també una mica de reflexió sobre el nostre món, sobre les nostres maneres de ser i de pensar.
Molt política, oi?
Hi ha aspectes polítics és clar, sí, però des d’un punt de vista molt humà, des de personatges que encarnen visions del món diferents i que s’enfrontaran durant la pel·lícula.
Pel que tinc entès, són tres germans lluitant per l’herència amb els seus tres punts de vista. Fins i tot hi has posat pel mig el moviment okupa.
Tenia ganes de parlar de la família, que són persones que no es trien, que poden ser molt diferents, però que de vegades hauran d’estar juntes i viure disputes, i solucionar les seves diferències. A més, també hi ha aquesta qüestió de la propietat privada des del punt de vista familiar, i els okupes que posen en qüestió aquesta propietat privada. D’aquesta manera podia començar des d’un punt de vista íntim i obrir la reflexió cap a allò col·lectiu i social. També tenia ganes de parlar de la convivència de la família triada —ja que l’okupa és una família que es tria— i tenir aquests dos tipus de família.
Parla’m més del grup okupa. Com es representa la mentalitat okupa sense caure en tòpics?
El més important per a mi, des del principi, era treballar amb actors no professionals que tinguin vincles amb el moviment okupa, comunitari, anarquista… Persones que coneguin aquesta mena de mons, la manera de parlar en assemblea, que puguin defensar aquests valors. Era molt important. Llavors vaig treballar amb Elisabet Lladó, una directora catalana que prepara el seu primer llargmetratge. Vam trobar persones a través d’anuncis que vam penjar en cases okupes… La majoria tenien cert vincle amb l’art, com el teatre, però de manera més informal, i a poc a poc hem trobat aquest grup, i hem anat fent assajos per veure com funcionàvem tots junts. Perquè jo havia escrit els personatges al guió, però buscava energies… Per exemple, Jesús, al meu guió, tenia 20 anys i després en la realitat es diu Ivan i en té 40. M’he pres llibertats per trobar les energies de cada un…
Com tries la María León?
Per a aquest paper tenia ganes de treballar amb una actriu, perquè es un paper més emocional, necessitava un ventall més gran d’emocions. La María és un regal. Té talent, i se la coneix per això. És molt generosa i està supercompromesa amb la pel·lícula. No hi havia mai cap problema. Hi havia actors que podien ser més tiquis-miquis, però la María estava completament posada en el paper i ajudava la resta. Els germans protagonistes eren actors professionals, però tampoc havien sortit a cap pel·lícula important, els okupes són no professionals. Es una mescla ben interessant. He tingut sort, amb la María i el Sergi López.
És assembleària, la pel·lícula?
Un rodatge és una aventura col·lectiva, i gràcies a ells va ser extraordinari. Jo soc una persona que dubto molt, de vegades he de lluitar contra els dubtes, i ells estaven sempre al meu costat.
Hi ha un aspecte tècnic quan ets un actor. Ells ho han entès tot molt ràpid i han intentat ajudar tots els tècnics, han proposat vestuaris… La cançó de L’Estaca no la coneixia, la van triar els actors, la van cantar en un moment molt emocionant i em van explicar la història de la cançó, llavors vaig dir “és clar, nois, cantareu L’Estaca” i als meus músics els vaig proposar d’afegir-la als crèdits, ja que sento que L’Estaca és una cançó que pot resumir els valors que defensa la pel·lícula.
Una versió positiva de L’Estaca!
Sí, jo necessito positivitat, trobar en el col·lectiu quelcom de positiu. Estem en un període molt negatiu, hem de “positivar” en les nostres pel·lícules. Crec que hi ha persones que aprofiten les crisis de valors per trencar grups, per dir que “l’altre” és dolent. Se’m fa estrany que tothom pugui entendre aquesta mena de discurs. Sobreviurem estant junts.
T’ho he de preguntar… Què en penses de la independència?
Tinc un punt de vista des de Brussel·les. El Nord vol independitzar-se i són feixistes. No m’agrada la ruptura. En el grup d’actors hi havia gent que estaven a favor de la independència. Crec que és un context diferent. Crec que ho entenc. És per trencar per un sistema i un rei que venen directament de Franco, però és clar, si em preguntes…
Volia preguntar-te si veus cinema espanyol. Has vist Estiu 1993?
Sí, sí! Vaig veure la pel·lícula i vaig triar la Bruna Cusí i el Fermí Reixac gràcies a aquesta pel·lícula, els actors estaven fantàstics. No tenim gaires pel·lícules espanyoles a Bèlgica. Ens arriben les d’Almodóvar, i també quan vaig trobar la María León, que l’havia vista a La Voz Dormida, me’n vaig adonar que havia vist la pel·lícula del seu germà Kiki, el amor se hace.
