Sí, ha passat. Després d’un any i mig tancat dins un videoclub, torno a ser aquí. Sort dels bombers, perquè si hagués sigut per la policia, m’hagués podrit allà dins. Els avantatges de viure en un videoclub de seguida es converteixen en inconvenients. Afortunadament, just el dia en què he pogut sortir, hi havia una reposició de Crash als Verdi. Però, no Crash del 2004, aquella pantomima de Paul Haggis sobre com la vida d’uns complets desconeguts es creua després d’un accident de cotxe, sinó la de David Cronenberg, aquella obra mestra sobre com la vida d’uns desconeguts es creua després d’un accident de cotxe. Espera, és la mateixa pel·lícula? No, per descomptat que no. A la de David Cronenberg els protagonistes es passen un vuitanta per cent de la pel·lícula follant i el vint per cent restant provocant accidents per poder pensar-hi mentre follen. A l’altre, només hi ha una escena molt pertorbadora de Matt Dillon abusant sexualment de la seva autoritat com a policia. Fastigós, encara que el noi hagués lluït la mar de bé sota la direcció del canadenc. Almenys el seu personatge tenia permís per fotre mà a la resta de personatges.
En fi, val més que us expliqui una mica què passa. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima de J.G. Ballard, un dels escriptors de capçalera de tots aquells ionquis amb alguna aspiració intel·lectual. El seu públic està molt fet merda per pensar, però almenys ho intenten. Suposo que l’autor ja devia estar content. Crash, una adaptació (relativament) fidel, concretament parla de l’evolució de l’ésser humà en la mateixa mesura que evoluciona la tecnologia, obrint la porta a filies que són com un caramelet per als psicòlegs de la ciutat. Els paios no s’han tret una carrera per tractar problemes d’ansietat, acceptem-ho, és molt més guapo tractar algú que només es posa calent si la seva parella acaba de patir una fractura oberta de fèmur i no saps si gemega de plaer o d’incertesa. Vaja, almenys és el que veu l’espectador.
Val a dir que hi ha diversos protagonistes, però qui destaca és James Spader, com a James Ballard —pseudointerpretant a l’escriptor de la novel·la i personatge central de la història—, que passa de viure en una relació monògama d’allò més llibertina a formar part d’un grup salvatge d’accidentats depravats, a cada un més boig per veure com el metall s’esquinça i es fon amb la carn humana de les víctimes. No sé què té aquest home, però sempre he pensat que és una mica pervertit. No sé fins a quin punt és legítim titllar-lo de degenerat, però sortia a una pel·lícula d’Steven Soderbergh que es titula Sexo, mentiras y cintas de vídeo, en què interpreta una espècie de documentalista de les fantasies eròtiques de centenars de dones. Ara és veritat que actua a Blacklist i fa d’antiheroi calb, bastant allunyat d’aquell perfil de guaperes de la perifèria, però segueix tenint alguna cosa que em diu que casa seva està plena de consoladors de marfil i quadres de vagines a les parets. I per què no? El pobre, mentre no faci mal a ningú, pot fer el que vulgui.
A mode de conclusió, he de dir que no és de les meves pel·lícules preferides de Cronenberg però sí de les que més m’han impactat. La vaig veure quan tenia catorze anys. Des d’aleshores, val més que vigileu si em veieu al volant, soc una persona molt influenciable.
