Mai ningú hauria imaginat que un film d’aquestes característiques aterraria al món i, molt menys, a festivals de cinema on és ovacionat tant pel públic com per la crítica. Els culpables d’aquesta inversemblant combinació són els cineastes Dan Kwan i Daniel Scheinet (signen com a Daniels), els quals només han dirigit els curtmetratges Pockets i Interesting Ball, i ara debuten amb l’opera prima Swiss Army Man encapçalada per un Daniel Radcliffe (Horns o la saga Harry Potter) que ha passat a millor vida i un Paul Dano (Prisioners o Love & Mercy) que lluita per tal que no es quedi així.
La història se situa en una illa deserta, on el jove Hank ha passat una llarga temporada aïllat i quan es predisposa a acabar a la seva vida, apareix el cadàver d’un noi que l’aigua ha portat fins a la riba. En Hank s’apropa fins a ell i descobreix que no tot està mort ja que gaudeix d’una poderosa capacitat per a tirar-se pets. De mica en mica, tots dos acaben establint una amistat, tot i les seves diferències.
El film dóna el tret de sortida amb una potent presentació escatològica, és probable que costi entrar i a molts els sembli desagradable, però una vegada hom connecta amb el joc tot és molt més senzill i divertit. Denota una màgia surrealista, envernissada per una poesia subtil però ben present on el més important és l’amistat i els somnis es fan presents sempre que hom deixi obrir la seva ment i deixi de banda l’intel·lecte i la racionalitat. Així, es pot gaudir de la pel·lícula i descobrir la crítica social que considera estrany tot el que és considerat habitual i normal.
El fet de ser una bizarrada de gran magnitud demostra el mèrit tant dels dos directors novells com dels actors. Tant bona és l’actuació d’en Radcliffe com a home mort amb poders que cerca indiscutiblement treure’s, una vegada més, la capa de mag; com d’en Dano, que porta el fil conductor de la pel·lícula gràcies a les seves expressions i inquietuds sobre la vida. Tots dos junts exploren l’univers i s’ajuden per arribar a una finalitat, tot i que els recursos que s’utilitzen no són els més lògics. Paul Dano utilitzarà en Daniel Radcliffe com a llança motora, brúixola o ganxo.
Disposa d’una bona fotografia amb uns colors molt expressius i amb ínfules retro que recorda la d’en Wes Anderson (The Grand Budapest Hotel o Moonrise Kingdom), però part del seu èxit també resideix en la banda sonora, on s’ha seleccionat un tema popular que aconsegueix que el públic el vagi taral·lejant durant i desprès de la projecció, Montage és enganxosa i molt positiva.
En definitiva, es tracta d’una pel·lícula única, inclassificable, que tot i l’absurd dels seus fotogrames desprèn tendresa, amb un desenvolupament romàntic i dramàtic amb parts iguals, que només es poden apreciar si es deixa de banda la part d’excessiu contingut escatològic i algun gag de caire sexual que recobreixen la cinta.
Veredicte:
El millor: La seva composició absurda és hilarant i singularment única, sense deixar indiferent a ningú.
El pitjor: La barreja macabra i escatològica pot no ser del gust de tothom, considerant-la absurda, infantil i ridícula.
Nota: 7
https://www.youtube.com/watch?v=nxs2Pr4D-Nk
