Des de Bergman fins a Tarantino passant per Fellini, Peckinpah, Lucas, Coppola, Spielberg o Scorsese… Multitud de cineastes han reflectit en les seves pel·lícules la influència d’Akira Kurosawa. Als anys 60, quan la moda dels remakes encara estava molt verda, John Sturges va inspirar-se en Seven Samurai per rodar amb un casting impressionant la versió americana de la pel·lícula: el western The magnificent seven que el 2016 va tenir un propi remake dirigit per Antoine Fuqua.
Tanmateix, la influència de Kurosawa a occident comença uns anys abans. L’any 1956 l’Acadèmia de Hollywood decideix crear la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa convençuda de què el premi honorífic que atorgava fins aquell moment no era suficient. I diu la llegenda que la “culpable” d’aquest canvi de visió és una obra mestra (de tantes) del director japonès estrenada al Japó el 1950, l’any següent als Estats Units i que es va emportar per unanimitat el premi de Hollywood. Rashômon té una singularitat especial dins de la filmografia d’Akira Kurosawa perquè deixant de banda que el va llençar oficialment al públic occidental, és una pel·lícula que adapta dos contes d’un autor japonès semi desconegut pel gran públic, Ryūnosuke Akutagawa i és considerada per molts experts cinèfils com un dels millors exemples del sempre complicat procés de portar un llibre a la pantalla gran.
Ryūnosuke Akutagawa fou un escriptor japonès de la generació neorealista dels primers anys del segle XX. Els seus contes narren un interès pel Japó feudal però també les angoixes existencials dels personatges que els poblaven. Akutagawa va tenir una infància molt difícil amb una mare malalta mental i va viure una vida tempestuosa que va acabar bruscament amb el seu suïcidi quan tenia només 35 anys.
La seva narrativa combina la bellesa de l’ésser humà i la natura en contraposició amb la maldat que aquestes mateixes poden despendre i és evident que tot i estar separats en el temps, l’escriptor i el cineasta tenien molts punts en comú en les seves obres, per tant no era d’estranyar que Kurosawa triés dos dels contes més coneguts de l’autor per fer-ne una pel·lícula, el mateix Rashômon i Dins del bosc. La grandesa del seu guió queda palesa en l’habilitat que mostren Kurosawa i el seu coguionista Shinobu Hashimoto a l’hora de fusionar les dues històries: de la primera en van extreure el context i la discussió moral per narrar la segona, tot i que en realitat ni una ni l’altra estaven relacionades.
El gruix de la pel·lícula es basa sobretot en Dins del bosc i les seves línies narratives respectades quasi en la seva totalitat (una violació i un assassinat vistos des de diferents punts de vista) però estan emmarcades en el context i la discussió moral del conte de Rashômon. Aquí ja es dibuixa una de les primeres metàfores sucoses del film, Kurosawa utilitza les paraules d’Akutagawa escrites abans de la Primera Guerra Mundial per retratar la postguerra japonesa després de la segona gran guerra. La destrucció total del seu país i les ànimes dels seus supervivents i evocar un viatge al Japó dels samurais on aparentment tot és idíl·lic i perfecte però rascant només una mica hi apareix el mal des de múltiples perspectives. És una altra manera de dir que en realitat els mals que històricament assoten a un país com Japó estan en perfecta simbiosi amb els seus habitants, res és gratuït i sota una aparent i fràgil perfecció hi regna el caos més absolut.
Rashômon no seria una obra mestra completa si recolzés tota la seva força en el seu brillant guió. Amb aquesta pel·lícula Akira Kurosawa va irrompre a occident però també al mateix Japó, on va haver de lluitar contra la censura de postguerra que li exigia un retrat més patriòtic d’un país devastat i amb la moral a nivells sota mínims. El director no va afluixar i lluny de les crítiques va aconseguir fins i tot narrar una violació (això si, fora de càmera) des de diversos punts de vista i amb reiteració. I aquí és quan entra en joc el poderós i admirat art de Kurosawa darrere d’una càmera, Rashômon és un prodigi tècnic des del principi amb la visió sota la pluja de la porta d’un temple en ruïnes (atenció a la interpretació dels actors en un to desesperat) fins a l’espessor d’un bosc en aparença bucòlic però que amaga l’obscuritat en forma de l’ànima dels personatges que el poblen. El director mou la càmera de manera estranya, aconseguint posar en alerta a l’espectador i al mateix temps en els punts més dramàtics busca plans directes de la llum del sol entre les fulles i les rames que tapen tota l’acció com cercant una ajuda quasi impossible. És en la fase de muntatge quan el film acaba d’agafar la seva forma magistral perquè Kurosawa (que també en va ser el muntador) sap orquestrar molt bé les línies narratives del conjunt de tal manera que les diferències amb les paraules d’Akutagawa són increïblement i per estrany que sembli, imperceptibles. De fet un té la sensació que a principis del segle XX l’escriptor va escriure les dues històries amb la voluntat que uns trenta anys després un dels genis més grans que ha donat el setè art les traslladés a la pantalla gran i si bé no serà el primer cas de llibre (o conte) ben adaptat, no deixa de resultar curiós o potser romàntic i tot que dos genis com aquests tinguessin una connexió quasi mística.
És de vital importància que avui en dia reivindiquem pel·lícules com Rashômon i directors com Kurosawa. En primer lloc com a prova real del que significa adaptar bé un text escrit al cinema (Peter Jackson se l’hauria de mirar unes quantes vegades, per exemple), però també per entendre d’on ve l’estil i la manera de dirigir de molts noms actuals o més clàssics. El director japonès, declarat admirador de John Ford (es diu que d’ell va copiar el look de dirigir amb ulleres de sol) va beure de l’estil del director (i de Capra o Hawks, per exemple) que més bé reflectia les arrels de l’home amb la terra i va adaptar-ho al cinema japonès canviant a la vegada la cultura del seu propi país i la de tot el món occidental. En síntesi Akira Kurosawa va ser el primer gran catalitzador del cinema, inspirant-se en altres la seva reinterpretació va inspirar a molts més. Rashômon és el punt inicial d’aquest procés, una pel·lícula que va canviar el cinema per sempre i una cita ineludible per entendre com funciona l’art de les imatges en moviment en una pantalla i és de justícia posar-la al lloc on es mereix: de visió obligada per qualsevol amant del setè art.
