Finalment he vist Contagi. La podeu veure a Amazon Prime Video amb doblatge català. És una pel·lícula nord-americana del 2011 dirigida per l’ex-nen prodigi Steven Soderbergh, un home que ha anat llençant el seu talent innat per fer cine important, enlluernat pels diners de les pel·lícules comercials. Recordem que el 1989 va guanyar la Palma d’Or a Cannes amb la seva opera prima, Sex, Lies and Videotapes, quan tenia 25 anys. També és l’artífex (com a productor, director o director de fotografia) del revival de la sèrie de La cuadrilla de los once (amb el clan Sinatra), amb quatre Oceans. I en la seva filmografia s’hi troba de tant en tant alguna pel·lícula interessant.
Contagi o com la ficció i la realitat es poden tocar
No és la meva intenció fer una anàlisi profunda de Contagi, però sí que he de dir que en principi és una pel·lícula molt més ambiciosa que les típiques produccions de catàstrofes (un subgènere en què la podríem situar), encara que tingui plantejaments semblants: és una gran superproducció, parla d’un desastre natural i té moltes estrelles en papers curts, estrelles invitades.
Tracta el tema d’una pandèmia molt semblant a la del coronavirus i sembla que s’inspira en l’anomenat virus nipah que va sorgir a Malàisia a finals dels anys 90. Curiosament, l’assessor del film, el científic Ian Lipkin, ha estat confinat ara pel coronavirus. El film comença molt bé, però a poc a poc lamentablement pren camins massa conformistes i no entra a fons amb els temes importants que ha plantejat, sobretot el de la corrupció. Els insinua i passa de llarg.
A mi el que m’interessa més és que la descripció de la pandèmia és clavada al que ara està passant amb el coronavirus: forma de propagació, aïllaments, incapacitat dels polítics, corrupció, oportunistes, desconcert de la població, desinformació oficial, desabastiment dels supermercats, el negoci de les farmacèutiques, la cerca contra rellotge d’una vacuna, opacitat dels governants… Curiosament, tot això es troba en una pel·lícula comercial de Hollywood que en el seu moment va tenir crítiques simplement discretes.
La primera part de la pel·lícula sembla com un documental sobre el que està passant ara amb el coronavirus, encara que lògicament Soderbergh ho faci des d’una perspectiva nord-americana; de fet fa el mateix que en Trump que encara l’anomena virus xinès. Veient la pel·lícula, i encara que no sigui rodona, em trec el barret davant el gran treball d’investigació dels guionistes que coincideixen gairebé en tot amb el que està passant en l’actualitat amb el coronavirus.
El contagi de cine i el de veritat
I jo em pregunto, com és que els nostres polítics actuals ho porten tan malament, com és que cauen en errors imperdonables que aquest film i molts d’altres ja havia previst en detall? Si uns guionistes de Hollywood poden anticipar-se a les situacions que ara s’estan produint, com és que els nostres polítics no ho fan? I encara bo que al coronavirus no li ha donat per convertir en zombis els contagiats, com passa en algunes pel·lícules Penso que als polítics no els aniria malament anar alguna vegada al cinema.
