Existeix el cinema adolescent com a gènere cinematogràfic? Segurament hauríem de dir que sí. De fet hi ha pel·lícules d’adolescents per tots els gustos: de terror, comèdies, d’aventures. Així doncs, és correcte entendre aquest cinema com a un gènere pròpiament dit? Doncs no ho sé, però ja fa uns quants anys que la indústria cinematogràfica va posar interès en la temàtica juvenil per explicar-nos diferents històries a la gran pantalla. Al 1955 Nicholas Ray posava en èmfasi els problemes amb la llei de tres joves que tenien en comú el fet de patir forts conflictes amb la seva família a Rebel without a cause. Anys més tard, un dels pares de la Nouvelle Vague François Truffaut, també mostraria aquesta mateixa cara de la moneda amb la vida d’Antoine Daniel, un xicot que també pateix la càrrega de les discussions familiars i les estrictes exigències del seu professor a Les 400 coups (1959).
Cap als anys 60 ser un adolescent ja no representava aquella desobediència i indisciplina dels anys 50. Ser un adolescent a la gran pantalla era senyal de platges, surf i música. El gran culpable d’això va ser William Asher amb Beach Party (1963), la primera entrega d’una saga d’esbojarrades i divertides aventures juvenils amb Annette Funicello i Frank Avalon com a principals abanderats de la disbauxa i el bon rotllisme. Uns anys després, cap a la dècada dels 70, la connotació tornava a canviar, i ser un jove d’entre 15 i 18 anys significa morir mutilat al seient de darrera d’algun cotxe o bé en alguna casa abandonada. Mentre l’ensurt fos d’aquells que et fan tocar el sostre, el lloc no importava. The Texas Chainsaw Massacre (1974) de Tobe Hooper o Halloween (1978) de John Carpenter en són dos bons exemples.
Però cap a mitjans dels anys 80 tot plegat faria un gir que acabaria marcant els posteriors anys pel que al cinema adolescent. Al 1984 John Hughes estrenava Sixteen Candles, en què per primer cop se’ns mostrava les veritables inquietuds dels adolescents, els seus pensaments, les seves pors… Mitjançant la comèdia, aquest director acabaria revolucionant els més joves amb històries en què ells mateixos s’hi sentissin plenament identificats. A Sixteen Candles, Molly Ringwald —que s’acabaria convertint en l’arquetip femení adolescent dels vuitanta— Paul Dooley i Anthony Michael Hall es veuen enmig d’un triangle amorós quan la Samantha (Molly Ringwald) s’enamora del noi més popular de l’escola, però a la vegada, el noi menys popular està enamorat d’ella. Amb tot, el germà de la Samantha s’està apunt de casar i tota la família està més pendent dels preparatius de l’enllaç que no pas de l’aniversari d’ella. Potser podeu pensar que l’argument és d’allò més banal i simple, però la pel·lícula va ser tot un èxit, en part, perquè el jovent va veure la seva pròpia vida reflectida a la gran pantalla a través d’uns personatges propers i unes situacions que, amb tota probabilitat, la majoria de nosaltres ha experimentat en algun moment. Recordeu quan anàveu a l’institut? Els nostres pensaments i les nostres preocupacions no eren pas a veure si podíem anar a robar a algun lloc en acabar les classes o si a l’hora del patí un psicòpata ens apunyalaria per l’esquena. Pel que patíem era per veure si la noia que ens agradava sentia el mateix per nosaltres, per si ens escollirien dels primers a l’hora de jugar un partit de futbol, bàsquet o qualsevol cosa o per si ens convidarien a la festa d’aniversari d’algun dels nois o noies més populars de l’institut. Aquestes eren les nostres angoixes, i Hughes les va agafar, les va esbombar als quatre vents, i lluny del fet que els joves se sentissin traïts o vulnerables, aquests es van sentir alliberats en adonar-se del fet que, per fi, algú els havia escoltat.
Però la veritable revolució no arribaria fins un any més tard. Enguany fa 35 anys de l’estrena d’una de les obres mestres del cinema adolescent. The Breakfast club (1985) a casa nostra El club de los cinco, és la millor obra de Hughes, però també és la bíblia per la qual s’han regit moltes de les pel·lícules posteriors pel que fa a la temàtica juvenil. Aquest film que s’ha convertit en material de culte per als més cinèfils, ens narra la història de cinc estudiants que han estat castigats a passar un dissabte a l’institut per mal comportament. Aquest tancament sota la supervisió d’un peculiar i estricte professor, provocarà que aquest grup acabi explorant dins dels seus propis pensaments, i acabin obrin l’ànima a uns companys que gairebé ni coneixen. De mica en mica, aquests cinc joves indagaran en les seves vides i acabaran entenent que cada un d’ells està lligat a uns factors que defineixen les seva pròpia personalitat i que en definitiva, no estan tan sols dins aquest món que els ignora pel sol fet de tenir 15 anys. Un any després Hughes repetiria temàtica a Ferrys Buller Day (1986) amb Mathew Broderick, Mia Sara i Alan Ruck, tres amics que decideixen agafar-se un dia de descans de l’institut, per experimentar tot el que no poden fer en un dia per culpa de les classes, una altra lliçó magistral de cinema adolescent, que no acabaria tenint la repercussió d’aquell grup de cinc estudiants.
Amb The Breakfast club neix l’arquetip que va envair les pantalles dels nostres cinemes durant molt temps. Sobre els seus protagonistes Emilio Estevez, Judd Nelson, Molly Ringwald, Anthony Michael Hall i Ally Sheddy, Hughes construiria les personalitats que marcarien la dècada dels 90 i principis del 2000 pel que fa les comèdies o drames estudiantils. És així com hi trobem l’esportista, el rebel, el noi llest i poc popular, la reina de l’institut i la noia rara. Amb un divertit i intel·ligent guió, i una banda sonora amb el tema Don’t you Forget About Me dels Simple Minds –que s’acabaria convertint en tot un himne generacional– aquestes personalitats aniran quedant enrere i entendran que potser no són tan diferents els uns dels altres. De fet, el final de la pel·lícula resumeix perfectament tot el que Hughes ha intentat expressar en 90 i pico minuts de metratge, i ho fa en forma de carta, una carta que els 5 estudiants lliuren al seu professor abans de marxar.
Estimat senyor Bernard:
Admetem el fet d’haver de quedar-nos castigats tot un dissabte per haver-nos portat malament, però pensem que està boig per intentar obligar-nos a escriure una redacció explicant qui creiem que som, ja que vostè simplement ens veu com vol veure’ns. En poques paraules, la definició més convenient seria que ja tenim clar el que hi ha en cada un de nosaltres: un cervell, un atleta, una irresponsable, una princesa i un criminal. Contesta això a la seva pregunta?
Atentament el saluda, El club dels cinc.
Anys més tard molts directors han seguit aquest formula per realitzar els seus treballs, pel·lícules com American Pie (1999), Road Trip (2000) o Drive me crazy (1999) segueixen les mateixes premisses que John Hughes va utilitzar anys enrere. Si que és veritat que algunes propostes han parat més atenció en el desig sexual d’aquest joves que no pas en el fet de si encaixen o no dins d’aquell institut, però en definitiva, el fons i l’estructura és la mateixa.
Però, tot té un final. Ja fa uns quants anys que hem deixat enrere tot aquell cinema d’institut. Els temps canvien i aquella generació ha deixat pas a franquícies en què els joves es dediquen a salvar la humanitat d’atacs zombis o d’altra banda, pateixen una sèrie de problemes existencials que ni al mateix Sigmund Freud sabria resoldre. Només petits reductes d’aquelles dècades glorioses sobreviuen al pas del temps amb petites produccions que no s’estrenen ni a la gran pantalla, o bé amb petites sèries dins les grans plataformes que actualment ocupen els nostres televisors domèstics. On són aquelles festes desenfrenades, aquelles novetades per entrar a les millors fraternitats o aquells valls de primavera que per sort no acabaven com a Carrie? De fet i pensant-ho amb calma, potser és millor que actualment els nostres adolescents tinguin altres preocupacions en ment, abans de pensar quants litres d’alcohol engoliran o amb qui perdran la seva virginitat. De totes maneres, per moments i per pura nostàlgia, és inevitable no pensar en les taquilles de l’institut, les festes, els primers “xupitos” i el primer amor, mentre una part del nostre cervell es pregunta: Què deuen fer ara els del Club de los cinco?
