A propòsit d’All quiet on the western front, dèiem que el director, l’alemany Edward Berger, demostrava ser un sòlid metteur-en-scène, amb un sentit de l’espectacle visual, del timing i de l’estructura àgil que ha de tenir un bon film veritablement notori. El seu nou film, Conclave, una coproducció britànica-nord-americana segons el best-seller de 2016 de l’anglès Robert Harris (The Ghost Writer —amb film de Polanski—; Enigma), no decep aquesta impressió.
El nou tema que aborda, el conclau per elegir un nou Papa de Roma —sense inicialment cap relació històrica o amb la realitat actual del Vaticà—, i les fortes intrigues que inevitablement se’n deriven —puig que l’Església és humana, massa humana—, no és precisament cap novetat argumental —tampoc ho era en cap sentit la nova adaptació de la novel·la de Remarque—; això no obstant, Berger, sens dubte amb l’ajut de la novel·la, i del guionista Peter Straugham (El Talp; The Debt; The Snowman), amb qui va fer tot de consultes i visites acurades al Vaticà, ha aconseguit fer d’una situació fins a cert punt claustrofòbica i aparentment poc cinematogràfica com ara és un conclau un thriller que se segueix amb interès fins al desenllaç.
El cinema i els conclaus
El cinema, però, se n’ha sentit sovint, d’atret pels conclaus; en tenim manta exemples. Per només recordar alguns dels més cèlebres, des de la més recent i espectacular adaptació de la novel·la de Dan Brown, Angels & Demons, de gran impacte, tot passant per la incursió de Nanni Moretti amb Habemus Papam, o el film del 2006, The Conclave, entorn de la figura del Papa Alexandre VI i la seva elecció —i aquí caldria recordar l’excel·lent novel·la de Joan Francesc Mira, Papa Borja—, fins a anar a parar a clàssics com ara The Shoes of the Fisherman, de Michael Anderson.
Per bé que la recepció del film ha estat bona entre la major part de la crítica i el públic, la de la gent d’església no ha estat tan unànime, particularment pel fet que es dona aquesta imatge que, addueixen, no és real quant a les intrigues vaticanes. Això no obstant, que n’hi ha és més que obvi, i el cinema s’ha encarregat de reflectir-ho a films i sagues com ara la d’El Padrino, de Coppola. I si es fila prim, i per centrar-se només en el present, hom podria burjar en les moltes tensions que ha sostingut el Papa Francesc, amb intents de tombar-lo o evidenciar-lo per part dels sectors més reaccionaris, que l’han arribat a acusar d’heretgia. Naturalment, s’han seguit destitucions, neteges i excomunicacions de divers ordre, com a les millors cases. Altrament, es veu normal que l’actual Papa, diguem-ne de tendència progressista, faci per tenir gent de la seva corda als llocs importants i entre la composició cardenalícia que ha de votar al conclau que seguirà al seu decés.
A la novel·la i el film —força fidel a Harris—, perfectament ficticis, es pot intuir, però, certes referències amb el recent passat i present del Vaticà, amb les seves bandositats lliberals i conservadores, i a fets com ara, per exemple, que l’Església africana sigui peculiarment conservadora en temes sexuals i d’altres, encarnada al film en un dels ferms candidats a esdevenir Papa, el Cardenal Adeyemi (Lucian Msamati).
Visualment i argumentalment solemne i espectacular
El protagonista principal és el Cardenal Lawrence, interpretat magistralment per Ralph Fiennes: és el Degà del Col·legi Cardenalici, i encarregat de dirigir tota la cerimònia d’elecció papal, el que d’entrada li significa un enorme i gairebé insuportable pes com bé registra el seu rostre. És un home trencat per la mort del Pontífex, al qual li era absolutament fidel, i a banda experimenta una crisi personal pregona, de fe i de creença en la institució eclesial. Igual que el Papa, és partidari que l’Església s’obri al món, i per tant està del cantó lliberal del Cardenal Bellini (Stanley Tucci), un dels favorits. Hom pot pensar que l’enemic i el perill que temia el Papa difunt és l’ultraconservador i racista Cardenal Tedesco (un magnífic Sergio Castellitto), un retrògrad de primera i amb força possibilitats de ser elegit, però hi ha d’altres agents a l’ombra, com ara el Cardenal Tremblay (John Lithgow), clarament un oportunista al qual li va força ample tot amb tal de ser elegit Papa. L’ajudant de cambra del Papa, Wozniak (Jacek Koman), però, sap que Tremblay, el darrer que va veure en vida el Pontífex, va ser excomunicat poc abans de morir. Tremblay ho nega, i després veurem que és capaç d’intrigar i maquinar en contra dels més segurs opositors per anar netejant el camí cap al soli pontifici. Per complicar encara més la troca, apareix un Cardenal Benítez (l’actor mexicà Carlos Diehz) que serveix astoradorament a l’Afganistan, i que no és a la llista dels votants, però que el Papa difunt ha deixat clar que havia d’incloure’s al conclau. Un personatge misteriós, sembla que de tarannà equànime, reservarà en la trama ascendentment complicada que s’anirà bastint un gir força inesperat, no exempt de polèmica, que tampoc esdevé del gust de tothom, però que reforçaria un cert missatge quant a la necessitat d’acceptació per part de l’Església de totes les diversitats. Aquest missatge que connota o sobreentén una pregona crisi de la Institució quant a la seva vigència al món, ha estat trobada demagògica o massa fàcil per a alguns.
La cinta evoluciona amb un tractament visualment i argumentalment solemne i espectacular, reforçat per una banda sonora de Volker Bertelmann climàticament ominosa en certs moments, carregat de tensió per tots els escàndols que van apareixent, que posen en perill el prestigi de l’Església, i on la presència d’Isabella Rossellini com a la Germana Agnes, la màxima responsable en tot el referit a la intendència a la Casa Santa Marta —la cèlebre residència vaticana on pernocten els Cardinals del Conclau— no té major incidència que a un episodi específic relacionat amb el prestigi en joc del Cardenal africà Adeyemi.
Es mereix un capítol a part els escenaris on es desenvolupa el film. Per bé que sembla que el Vaticà ha estat molt receptiu i amable quant a l’assessorament de tot el referit a les mecàniques internes i en específic al conclau, el cas és que no es pot rodar a cap de les seves dependències. El film ha estat rodat majoritàriament a Cinecittà, on peculiarment tenen una Capella Sixtina empaquetada de la qual ha partit la dissenyadora de producció Suzie Davis per fer la seva, en deu setmanes de muntatge, dins la fidelitat requerida, tot incrementant els vermells i modificant la grandària per encabir millor uns cardenals disposats en dos fronts a manera d’èmul d’un Parlament com ara el britànic. Més llibertats encara s’ha pres amb la Casa Santa Marta, on ha incrementat la sensació d’enclaustrament. Les habitacions dels Cardenals no tenen finestres, tenen més amplada que les autèntiques, i no hi ha una exacta correspondència entre la distància de cada porta als corredors i els espais interns, que són més grans del que per lògica caldria en correspondència. Per a la resta, s’ha rodat a diversos indrets solemnes de Roma, com ara la mateixa Basílica de Sant Pere, el Palazzo dei Congressi, el Palazzo del Commendatore, el menjador d’una acadèmica militar, el Saló daurat del Palazzo Barberini, o fins i tot el Palau Reial de Caserta, a Nàpols. Tots aquests espais recreen l’interior del Vaticà i han contribuït a incrementar la sensació d’isolament, de món a part en què viu en moments de conclau.
Conclave ja és un èxit
El fet que una bomba esclati en ple conclau a la Piazza del Risorgimento, i que un home s’immoli amb explosius tot seguit, tot occint 52 persones i escampant centenars de ferits, és un cop d’efecte argumental que recorda als interns que hi ha un món extern força aliè a les seves activitats, el que de passada és motiu de reflexió per als espectadors, a banda d’incidir climàticament en la sensació de voràgine que el director vol transmetre’ns.
Altrament, la dissenyadora de vestuari, Lisy Christi, va consultar Gammarelli, la botiga i sastreria oficial per al papa, a més del segell Tirelli Costumi, habitual subministrador prioritàriament de roba d’època per a les produccions cinematogràfiques. Addicionalment, Christy va visitar determinats museus de Roma a la cerca d’inspiració per a la producció, puig que alguns cardenals duen hàbits més propers al XVIII que a la contemporaneïtat.
Finalment, la fotografia de Stéphane Fontaine (Jackie; Ammonite; Captain Fantàstic) és d’una plasticitat, d’un treball de textures, matisos i colors, i d’una il·luminació elaborada i climàtica absolutament remarcables.
Conclave ja és un èxit. Amb un pressupost de vint milions de dòlars, ha més que doblat la taquilla i només és l’inici de la seva explotació comercial. Hi haurà a qui la cinta li semblarà pueril, un argument de fireta, però seran pocs. La pel·lícula funciona. Com apuntàvem a l’inici, Berger és un director hàbil, que sap com mantenir la tensió, l’acció i el ritme al llarg de tot el metratge.
Veredicte
El millor: l’embastat de la trama, que converteix el film en el que veritablement és, un thriller.
El pitjor: potser un desenllaç un xic artificiós, un cop d’efecte no del tot necessari per transmetre la idea d’una Església en crisi en un món complex i canviant a passes accelerades.
Nota: 8,5
