Quan es parla de bandes sonores, siguin modernes, siguin clàssiques, és inevitable que ens vingui al cap un home, sense la música del qual ningú no percebria el cinema de la mateixa manera. Parlem, és clar, de John Williams, prolífic compositor (i etern col·laborador de Steven Spielberg i George Lucas) que ens ha regalat melodies eternes per sagues tan conegudes i famoses com Star Wars, Jurassic Park, Indiana Jones, Jaws, Superman, i fins i tot de més actuals com Harry Potter.
Prova del seu talent són els quasi 60 anys que porta en actiu i els 90 scores que ha compost durant aquest temps, dels quals més de 40 han estat nominats als premis Oscar de l’Acadèmia (la darrera aquest any passat pel setè episodi de Star Wars). A més, ha recollit l’anhelat premi en 5 ocasions. I no és casualitat tampoc durant l’anomenada Golden Age de Hollywood (que comprèn des dels anys 30 fins als inicis dels 60) treballés com a pianista i arranjador dels principals compositors de música per cinema de l’època, com Franz Waxman, Alfred Newman, Max Steiner, o Bernard Hermann. D’aquí ve la seva grandesa: és un compositor que no només ha treballat amb els grans, sinó que ha format part activa de tota la Història sonora de Hollywood.
D’entre aquestes 40 i escaig nominacions que ha rebut John Williams, n’hi ha una que ha merescut especial atenció aquest any 2016. I és que se celebra el 35è aniversari de la creació d’una de les sagues d’aventures més importants del cinema modern, i alhora, la culminació del trio Williams-Spielberg-Lucas. Parlem, doncs, de Raiders of the Lost Ark, pel·lícula que va suposar el naixement de l’arqueòleg Indiana Jones, i que l’Orquestra Simfònica del Vallès ha retut homenatge aquest passat cap de setmana al Festival Jardins de Pedralbes interpretant la magistral música de Williams en directe a l’aire lliure mentre es projectava la pel·lícula.
Tota la saga de films d’Indiana Jones comprèn un estil aventurer que barreja fantasia i versemblant rigor històric; humor i serietat; amb efectes especials al servei d’una història despreocupada i alhora trepidant; on hi ha fantasmades, però sempre justes i necessàries, sense caure en l’excés ni la paròdia.
I així mateix és com podria descriure’s la partitura de John Williams per la pel·lícula, on sempre amb un marcat to lluminós, i sense entrar en foscors èpiques ni en dramatismes lírics (doncs la pel·lícula no entra mai en això), brinda un to blanc i alhora complex difícilment igualable, que barreja amb encert tots els estils dels quals fa gala el mateix Indiana: acció, humor, romanticisme, misteri, i una certa malenconia als films antics d’aventures dels anys 30.
I tot això ja queda reflectit en els tres temes principals sobre els quals se sustenta l’ambientació musical:
- La mateixa Raiders March, ple d’energia i esperit d’aventura i que tothom reconeix de seguida, on es recull l’èpica del film.
- El contrapunt romàntic del Marion’s Theme, més romàntic i dolç. En la meva humil opinió, aquest és un dels millors temes romàntics que ha escrit mai Williams, ja que és evolució magníficament l’harmonia del Leia’s Themede Star Wars, i donant-li una personalitat pròpia fortíssima.
- Però el leit-motifmés inquietant és alhora el més desconegut, però que impregna tot el film amb una força brutal: el Ark of the Covenant Theme, d’un to menor més fosc i misteriós que els altres i que atorga una aura especial quan es fa referència al màgic artefacte.
Si escoltem atentament la peça final The Warehouse, on (spoiler alert!) Indy i Marion marxen plegats mentre l’arca s’amaga en un lloc segur (fi del spoiler alert!), podem percebre els dos temes que exemplifiquen l’escena, perfectament enllaçats: Marion’s Theme protagonitza els primers 25 segons, per després canviar al més fosc Ark of the Covenant Theme pel clímax final de vint segons.
No obstant això, és quan ens centrem en la partitura cinètica que dóna so a les imatges durant les més de 2 hores de metratge, quan John Williams irromp amb una força demolidora. Com a exemple clau ens situarem a l’escena on (un altre spoiler alert!) l’Indy corre pels carrers de El Cairo per intentar trobar a la Marion, segrestada pels nazis i ficada en una cistella (fi de l’spoiler alert!), ja que s’hi poden observar clarament els motius musicals més característics del mestre:
- Melodies planes i senzilles a un nivell fort, principal, sobre un revestiment molt complex, fluix, de fons, que fa de l’audició tot un repte en què l’orella no s’avorreix mai.
- Seccions melòdiques amb moltes notes molt curtes i ràpides, generalment executats pels vents o metalls, que augmenten la sensació cinètica de la música.
- Ús de la percussió només per accentuar moments àlgids, i quasi mai per seccions rítmiques (en contraposició clara a Hans Zimmer, per exemple).
- Intercanvi constant de les seccions d’instruments principals i d’acompanyament: les cordes, els vents i els metalls es van rotant contínuament, evitant l’estancament musical, provocant una musicalitat global i completa.
La peça es diu The Basket Game, i com el mateix títol indica, tot i que és un moment tens on hi ha vides en perill, l’escena té un punt despreocupat, i així mateix és també la música. Observeu si no, la gravació oficial del mateix festival durant els assajos finals de l’Orquestra Simfònica del Vallès a l’escenari del Festival que fan referència a l’escena:
Malgrat ser un espectacle a l’aire lliure, la sonoritat de l’orquestra és senzillament perfecta, tant en execució com en tempo vers el film, i amb l’ajut de l’equip de so del festival la música de John Williams per l’Indy es desenvolupa divinament. Prova de l’excel·lència de l’orquestra radica en els moments de silenci musical, ja que quan irromp de nou la banda sonora costa adonar-se que no és la pel·lícula, sinó una interpretació en directe. Senzillament impecable.
I és que és necessari un tractament curós del so per totes les seccions de l’orquestra, ja que Williams, si bé és famós per les seves violinades en els leit-motifs dels seus scores, sempre usa tot l’espectre sonor de l’orquestra en una sort de neoromanticisme musical hereu de compositors alemanys com Richard Wagner.
Potser per això tenim ecos wagnerians i germànics que ja havien fet aparició a Star Wars, i que impregnen les seccions on apareix l’exèrcit nazi. Raiders of the Lost Ark data del 1981, només un any després de l’estrena a la seqüela de Star Wars, Empire Strikes Back. I és de sobra coneguda l’analogia dels nazis amb l’Imperi Galàctic de Darth Vader. Es poden apreciar deixos de la coneguda Imperial March, del mateix Williams, a la música que acompanya els 2 primers minuts del següent passatge de la pel·lícula (spoiler alert?):
https://youtu.be/lpH1aFrFxFc?t=38s
Però ei, John Williams és, abans que res música lluminosa, i és clar, no volia acabar sense parlar de la suite dels crèdits de la pel·lícula, on Raiders March i Marion’s Theme es fusionen en una bella composició musical on és important notar la importància de les seccions instrumentals que usa Williams per cadascun dels temes: els metalls pel tema d’acció, i els violins pel tema d’amor, sempre amb un acompanyament suau de la secció contrària, i on els vents passegen alegrement per tot arreu:
En definitiva, una partitura fantàstica que ha envellit perfectament tot i els seus 35 anys, i que l’Orquestra Simfònica del Vallès va interpretar a la perfecció en un paratge a l’aire lliure tan agradable i bonic com el del Festival Jardins de Pedralbes. Festival que també ha programat per aquesta edició la projecció de The Artist amb la interpretació d’una banda sonora en directe a inicis del mes vinent de juliol. Cita a la qual tampoc faltarem.
