Al llarg de la història s’han produït molts problemes que han interferit en el món del cinema. Un dels casos que va tenir més repercussió als Estats Units va ser el del maccarthisme, un moviment liderat pel senador Joseph McCarthy, que perseguia als comunistes, simplement perquè creia que anaven en contra de la pàtria. En concloure la Segona Guerra Mundial, (iniciada la Guerra Freda amb la URSS) la paranoia que tots els comunistes eren espies i volien atemptar contra el país era la tònica habitual. Van fer una cacera de bruixes, en especial contra un grup anomenat Els 10 de Hollywood, conformat per guionistes, directors, novel·listes i periodistes. Aquesta pel·lícula narra en forma de biopic (biografia d’un personatge) com va viure els esdeveniments un d’ells, Trumbo.
Dalton Trumbo va ser el guionista de grans films com Roman Holiday (1953), Spartacus (1960), Johnny got his gun (1971) o Papillon (1973), tot i que en la immensa majoria d’ells va haver de signar sota pseudònims pels càrrecs que corrien contra ell pels seus ideals polítics “diferents”.
La pel·lícula es podria dividir en dues parts ben diferenciades. A la primera es desenvolupen tots els fets que porten al protagonista a la presó i com tot el seu món construït se’n va anant en orris. A la segona, es mostra ressorgiment del Fènix entre les cendres i el retorn a la vida cinematogràfica tot i que els inconvenients que van sorgint. El poc equilibri entre ambdues parts, potser per un guió no treballat correctament (curiosament), condueix a una primera hora un pèl avorrida i tediosa, on tots els diàlegs filen massa prim. L’únic que va salvant la situació són els tocs irònics i d’humor que afegeix el protagonista, Bryan Cranston exerceix un paper impressionat i sòlid, que fins ara no decep. Com a fet curiós, Trumbo, tenia el costum d’escriure els guions mentre es banyava i és una de les millors imatges que es mostren.
Un tema que desprèn tanta pudor i vergonya es pot portar pel camí del drama però el director Jay Roach (Austin Powers, Meet the Parents) introdueix pinzellades còmiques per amenitzar, tot i que està acostumat a dirigir comèdies. Per no mencionar que un dels personatges principals, Arlen Hird, està interpretat per Louis C.K., un dels millors còmics americà caracteritzar per la carència de filtre a l’hora de realitzar els seus monòlegs. El film és un ball de cares conegudes del sector i la cara pèrfida la mostra una Helen Mirret que interpreta a una columnista de xafarderies cercant informació sobre un tema tan controvertit. Diane Lane (dona d’en Trumbo) i John Goodman (Frank King) conformen la resta de l’elenc que gràcies a la bona selecció de casting donen una oportunitat al llargmetratge.
La banda sonora és interessant, fins que transcorreguts els primers minuts es va reiterant al llarg de les dues hores i es fa melosa. La fotografia és correcte, no hi ha cap pla destacable ni impressionant però tampoc és un film per lluir. La clau resideix en explicar uns fets que van tenir lloc als anys 40 i que avui en dia són potser massa desconeguts degut a la poca filmografia que s’ha produït fins ara sobre el tema. L’any 2007, el fill d’en Trumbo va dur a terme un documental sobre la vida del seu pare amb la col·laboració de gran actors com Michael Douglas, Liam Neeson, Paul Giamatti o Donald Sutherland. També, One of the Hollywood Ten, tracta el drama biogràfic i el thriller polític del moment.
Per tant, és una pel·lícula que cal veure per a conèixer la cara fosca de Hollywood i com el sistema democràtic trontolla segons qui estigui al càrrec. A part de transmetre la feina que duen a terme els guionistes i com són els desconeguts del sector tot i dependre d’ells part, o gairebé tot, l’èxit. El desenvolupament divertit i les interpretacions ajuden a viatjar per la dramàtica història.
Veredicte:
El millor: Els últims 45 minuts són una meravella pels amants del setè art i l’actuació d’en Bryan Cranston.
El pitjor: Comença amb molta xerrameca i costa entrar al film.
Nota: 7
https://www.youtube.com/watch?v=AqgnMvvUsOI
